Diuen que la vida és allò que passa quan no fas plans. Però… com es poden fer plans si no coneixes les circumstàncies més elementals del que consideres la teva vida? Puc certificar que és impossible. Per això jo no he fet gaires plans, però tampoc he pogut viure gaire, tot i la meva edat i les experiències passades. La vida també és allò que et queda a les mans un segon abans de morir. Em miro les mans i són buides.
He anat al secreter que vaig heretar de la mare. L’he obert i hi he trobat el quadern que em va regalar quan jo tenia vuit anys. Potser aquell quadern era la única cosa que la mare tenia aleshores a les mans, quan va morir-se i, a banda d’un record difús que sempre he mirat de regar, és el que vaig acceptar, gairebé amb massa veneració.
He passat dècades amb el quadern al damunt. M’ha acompanyat arreu on he anat. I no hi havia escrit res fins ara, per por de escriure-hi res inconvenient que pogués profanar la intenció de la mare quan me’l va regalar. Ara sóc jo que em trobo prop del tràngol, i crec que he entès de què anava el regal. Un quadern sempre va d’escriure, i no de convertir-lo en l’embolcall de la por d’escriure.
Ja no en tinc, de por. Ja no tinc forces ni per tenir-ne. I encara em passen coses que ara m’han fet agafar la ploma i, més de seixanta anys més tard, he començat a escriure.
Batea és terra de frontera, i és en terres de frontera on s’ajunten les llegendes de diversos països, o on les llegendes no són de cap país, o no se sap de quin país són. Potser això passa perquè les terres de frontera són de vegades d’un país, de vegades de l’altre, de vegades dels dos o de cap. De vegades són països per elles mateixes, i generen llegendes pròpies, que no neixen mai de l’atzar. Tampoc a Batea. De vegades, però, l’atzar fa néixer històries. Va ser l’atzar que va portar en Julià Ribes a salvar a Batea una dona d’una violació, i encetar un fil que explica ara perquè jo, l’Ernest Ribes, el seu hereu, hi visc i, també, començo a morir-m’hi.
Però les llegendes són una cosa diferent de les històries, perquè viuen cavalcant damunt dels homes, que no les protagonitzen. Tenen vida pròpia. Les històries necessiten els homes, perquè les certifiquen. Però segurament les llegendes contenen més veritat que les històries, perquè els homes que les haurien de certificar, sovint acaben fent-se-les a la pròpia mesura. Jo vaig trigar massa a saber que en Julià havia salvat una dona d’una violació, i això explica també que visqui a Batea i que em sembli impensable que pogués viure en cap altre lloc que no fos Batea. Pel que en sé, la Dolors, la mare no hagués mai acceptat que poguessin existir les històries falses, perquè creuria, com jo, que generen certeses falses. Però, es pot imaginar que existeixen certeses falses? La mare m’ho discutiria, segurament. Però jo estic segur que sí. És més: estic convençut que la majoria ho són. Malgrat tot el que va viure mentre ho va viure, la mare va mantenir una certa innocència fins al final. I el final, per ella, va ser vuit anys abans de morir-se, quan va endinsar-se en un paisatge de negació i follia. Amb el quadern, jo no vaig editar ni un gram de la seva innocència.
Això no hi fa res ni canvia de cap manera el meu flux de pensaments sobre els meus anys. Jo estic pensant ara en les meves històries. En Joan Margarit, el poeta que va néixer set mesos abans que jo, va pensar -i escriure- que per trobar què era no podia buscar més que en dos llocs: la infància i el moment en què ho pensava: ara que sóc vell, va escriure. Potser és per això, per haver nascut gairebé a l’hora, o per haver compartit ja fa massa anys la lluentor de les mirades en un sopar que havia volgut ser de feina, que ara em trobo igual que ell. Volent trobar què sóc, ara que sóc vell.
Són històries. Són certeses falses. Passen a Batea i en altres llocs com Batea. Però no són de cap país. El país, potser, les ha hostatjat, els ha fet de casa. Però són ben meves. Les meves veritats de mentida, les meves històries. Les històries de l’Ernest Ribes i Pi, que ha tingut per pares en Julià i la Dolors, que ja no hi són fa anys. Les històries d’algú que ha viscut la seva vida com aquell que no en té, de vida.
No crec en cap mena d’eternitat. Les coses sense límits em produeixen vertigen. També em passa amb l’infinit. Això explica perquè m’agrada viure a Batea, però en canvi no explica perquè crec que la vida de les persones comença molts anys abans de néixer, i acaba, potser, alguns anys després. Confesso que no sempre ho he cregut, però ara, quan repenso el meu camí, veig fins a quin punt sóc fill de coses succeïdes abans del 27 de gener del 1939, quan, en una Barcelona plena de botes i banderes, la mare i jo -potser més jo que ella- vam decidir que ja n’hi havia prou d’acollir-me com a paràsit. Aquesta data, la del meu naixement, podria ser un límit primer, el que dibuixa l’inici dels meus primer passos, inaugura la meva infància, filla, per obra i gràcia de l’atzar, de les mateixes botes i banderes que tacaven la netíssima història de llibertat de Barcelona.
L’altre límit és ara. Quan em penso i em busco, per fer allò que deia en Margarit: trobar què sóc, ara que sóc vell. I al mig les meves històries. Com deia ell: La resta de la vida, la confusió de tot el que no he entès, els tediosos dubtes sexuals, els inútils llampecs d’intel·ligència.
Definitivament, no sé que n’hauria pensat la mare, que havia estat una dona tan vital. Vull pensar que, malgrat tot, hauria preferit veure-ho, s’hauria estimat més haver gaudit de ser la meva mare, almenys tant com a mi m’hauria agradat gaudir fent de fill seu. No va ser l’atzar, qui va impedir-ho. Hi he pensat tantes vegades que, si no fos que és impossible, diria que recordo coses impossibles de recordar. Els records impossibles són també, els nuclis d’altres històries. I les històries, no es pot perdre de vista, no són altra cosa que certeses falses.
I les paraules? Els medievals deien que només són un alè de la veu, que el sentit és un accident. Ara mateix no tinc altra cosa. Aquests vestits que sovint he malgastat amb alegria. I també el silenci que les subratlla. Les paraules no són altra cosa que els vestits que trien les mentides per semblar veritats. Però arriba un moment en que no tenim altra cosa que elles. Així enceto el quadern. Amb escepticisme, dubtant seriosament que escrivint pugui transmetre cap cosa que s’acosti a la certesa. Però també amb la necessitat absoluta de deixar el mon deixant escrites les paraules que la mare no va ser capaç de deixar escrites.