16 de febrer del 1948.
Avui s’ha mort la mama.
Fa setanta anys. No hi ha ningú. Només el que queda de mi. De mi fa setanta-nou anys, si més no oficialment. L’única feina dels estats és contar les persones que neixen i les que es moren. Per això porten els registres. Però els estats no saben que hi ha persones a qui ens és donada la possibilitat de néixer diverses vegades. L’Estat està convençut que vaig néixer el 27 de gener del 1939, a Barcelona. Aquell dia els franquistes la segrestaven. Però jo sé que també vaig néixer el 16 de febrer de 1948, i que en la meva vida encara havia de néixer més vegades.
Els records s’organitzen desordenadament. Als vells ens costa trobar el fil. Per això fem les frases curtes, com si fossin telegrames, i les paraules tinguessin un preu. No hi fa res que de jove hagués escrit frases llargues, recargolades, plenes de complements. Però en aquest segle XXI, que ja no és el meu, les paraules són barates, i es deixen anar amb massa alegria. Per això vull ser concís. Per no perdre’m, és clar, però sobretot per no perdre’t. Perquè escric pensant que algú algun dia ho podrà llegir. Tu, és clar. Però ningú dels meus. Ni la Pilar ni l’Enric, que van morir ja fa vint anys. Ni l’Antoni. És en ells que penso ara, quan escric. Però sé que ells no podran llegir-me. Van morir abans que els pogués explicar res. Per això m’obligo a pensar en tu, que no conec, que has arribat a poder-me llegir d’alguna manera que no puc ni sospitar. No conec el destí de les meves paraules. Em sento Robinson llençant missatges al mar, però també un nàufrag que no vol que el rescatin. Visc al costat del meu derelicte, i ara mateix em costa imaginar la teva fesomia. Perquè ara mateix, mal que em pesi, he d’acceptar que jo sóc el meu únic tu.
Em centro en el record.
El quadern havia quedat damunt del llit, amb la ploma. Una llibreta acabada d’encetar, on només hi havia escrit:
16 de febrer del 1948
Avui s’ha mort la mama.
La mama ja no hi era. Se l’havien emportat els senyors engominats, i m’havia deixat el meu regal. La llibreta on havia de començar a escriure la meva vida en el mateix moment que ella deixava la seva. L’havia deixat o fet deixar damunt del secreter, potser intuint que quan ella marxés la primera cosa que jo faria seria anar a buscar el meu regal. Un dia m’havia dit:
-Si algun dia no hi soc, al secreter hi haurà una cosa per tu.
Un dia no hi va ser més, i al secreter hi havia el quadern i la ploma.
16 de febrer del 1948.
Avui s’ha mort la mama.
No sabia en aquell moment fins a quin punt aquells estris d’escriptura eren, també, la meva herència.
Avui s’ha mort la mama. I jo començava a viure no pas seguint el rastre de l’escriptura espontània de qui escriu la pròpia vida, sinó amb la previsible de qui ja la té escrita. El pare, en Julià, estava assegut, abatut, a la butaca de la sala, mentre en Síscar, el seu amic de l’ànima, gambava per la casa com si de sobte hagués desaparegut alguna cosa que li fes molta nosa. Els engominats s’havien endut la mama embolicada amb una bossa. Jo havia entrat d’esquitllentes a l’habitació, a mirar si la mare havia pensat en el meu regal. Suposo que en Síscar devia haver vist la llum que relliscava per sota de l’escletxa de la porta. Suposo que va tenir un moment de debilitat i va pensar que l’habitació d’una mama morta no era el lloc adient per a un nen de nou anys, per molt regal que hi hagués dins. De fet, ell tampoc no sabia que jo hi tenia cap regal. Però en Síscar no tenia moments de debilitat. Se’m va acostar, em va agafar per l’espatlla, i amb un gest que aleshores em va semblar violent em va portar fins al passadís, on em va deixar plorant, amb el meu regal intacte dins del secreter. Suposo que la Gertrudis, com una gata, silenciosa com sempre, em devia agafar i portar a la cuina. En Síscar va sortir al cap d’una estona. Va tancar la porta amb clau, i d’aquesta manera l’habitació on la mare havia viscut els meus anys de nen va quedar segellada, com un mausoleu on només hi havia el seu record. Em va donar una clatellada fluixeta, i va riure, d’una manera que només sabia fer ell. En Síscar reia d’una manera que el definia. El pare es va aixecar de la butaca, va anar al despatx, i s’hi va tancar. Al cap d’una estona en Síscar va entrar i li va dir:
-No ploris, Julià, que no serveix de res i a més fa de marieta.
Tinc un record difuminat de la mare i d’en Julià. La mare es va morir de seguida, i en Julià, en canvi, el faig veure sovint els anys següents. I, tot i això, també en tinc un record difuminat. Potser, d’una o altra manera, en Julià també va morir-se una mica aquell dia. Va continuar sent el senyor circumspecte que sempre m’havia semblat, complia amb precisió militar els seus horaris de feina a l’Ajuntament, on feia de lletrat, i a les tardes rebia visites a casa dels clients particulars. Avui penso que el pare no necessitava diners, però que treballava a les tardes per no tenir les tardes lliures. Cada capvespre, venia en Síscar, la Gertrudis li feia un carajillo d’anís i anaven al despatx, on es tancaven mitja horeta. En Síscar sortia, i quan ja estava sol al passadís, tornava a riure d’aquella manera que encara tinc tan ficada al cap. El pare trigava molt a sortir de la seva llodriguera, i, quan ho feia, la Gertrudis ja m’havia portat al llit, on sempre trigava a adormir-me, esperant que algun dia en Julià entres a dir-me bona nit, fer-me un petó al front o posar-me bé la flassada. No va passar mai. Cada vespre sentia el soroll ofegat de les seves sabatilles arrossegant-se pel passadís.
Recordo aquell dia com una llosa. A Montjuïc n’hi ha una que diu:
Julià Ribes (1901-1975) i Dolors Pi (1905-1948)
I, després d’un punt i a part:
Van estimbar-se.
Amb els anys he après a imaginar les coses que s’amaguen en els punts i a part. També entre les línies que ordenen les paraules. Sovint ho he imaginat així: un dels dies que és Síscar es guanyava el carajillo al despatx d’en Julià, devia haver sentit alguna cosa així:
-Algun dia, quan no hi sigui, ves a veure en Villegues, el marbrista. La Verge de Montserrat, el meu nom i dades de naixement i els d’ella. Punt seguit. Van estimar-se.
La Verge hi és, i fins i tot es reconeix. Però per la resta, i com que en Julià ja no hi era, en Síscar no va posar gens d’interès a fer l’encàrrec amb massa convicció. Era un home vacunat contra qualsevol manifestació de la debilitat.