Escriure a mà o a màquina?

Escriure a mà o escriure amb ordinador acostuma a ser un dubte trampa, que amaga la por o la mandra de començar a escriure. Per això començo el meu blog amb aquesta entrada. Només vol introduir alguns elements de reflexió per facilitar-hi un ràpid aclariment del dilema. També passa que moltes vegades les preguntes o els dubtes són trampes precisament perquè no tenen resposta efectiva o només admeten com a tal sortides relatives o massa personals. Els raonaments que segueixo només han sigut vàlids per a mi mateix, i confesso que vaig passar massa temps abans de definir un criteri personal per escriure que no suposés posposar el temps que dedico a fer-ho. En la feina d’escriure no és bo perdre massa temps en els preliminars!

El sentit comú ens diu que ha de ser més senzill escriure a mà que fer-ho a màquina. D’altra banda, la majoria dels nostres models literaris no disposaven de cap mena de màquina per escriure. Balzac, per exemple, no en tenia. Mireu d’imaginar Ramon Llull davant d’un ordinador! La mitologia especialitzada ens parla d’estilogràfiques i plomes de referència. Durant els estudis van tatuar-nos al cap la idea de les tauletes de cera i els stilus dels romans. Després els scriptorii medievals, amb les plomes i les tintes fabricades a mà, fins arribar als tinters i als plomins. Les estilogràfiques van ser un aparell que, taques a la camisa a banda, es podien portar a sobre i permetien la singularització i la personalització, fins al punt de no poder-la deixar mai a ningú altre. Aquest mite encara continua vigent en l’imaginari de molts escriptors. Però hi ha coses més importants a l’hora de decidir si escrivim a mà, com ens dictaria la iconografia de l’imaginari més clàssic.

Hi ha un altre imaginari que neix al segle XX. El de l’escriptor que viatja pel món amb la seva màquina d’escriure. Marques mítiques com les Remington de Mark Twain o Agatha Chistie o la Royal d’Ernest Hemingway. El meu consell és que deixis a banda totes les especulacions sobre què és millor. Fascinació a banda, hi ha un element més important a l’hora de decidir com vols escriure tu, i té a veure amb la teva manera de fer-ho, que acabarà formant la part central del teu estil. Aquest element, per mi, té a veure amb la manera de fer fluir les paraules. Penso que la manera més adequada d’explicar-ho neix de la meva convicció, apresa amb els anys, que escriure a mà o a màquina és indiferent, perquè allò que més importa és permetre que les paraules, en primera instància, surtin del cap com si aquest fos una font i s’aboquin en algun lloc com si fossin un riu. I tant li faria que aquest receptacle fos un paper o una pantalla que les transporti a algun disc dur amagat a les tripes d’una màquina. Aquest seria, si més no, el meu consell per començar a escriure, abans que la teva consciència et permeti consolidar la teva pròpia manera de deixar anar paraules.

El resum seria: no et refiïs dels teus referents mentals o iconogràfics. No vulguis assemblar-te a ningú. Fes servir els estris que et garanteixin la fluïdesa del text. Fes-ho amb les eines que vulguis, però entrena’t per escriure com si no volguessis fer res més. Com més minimalista i neta sigui la teva manera d’extreure paraules millor. En aquest sentit et recomano que miris de llegir el llibre de Natalie Goldberg, traduït al castellà com El gozo de escribir. La seva tesi principal és que escriure és un hàbit diari, que s’ha de fer així, sense pensar massa, omplint quaderns. Ja arribarà l’hora d’explorar els quaderns per convertir-ne alguns fragments en textos digeribles per la indústria editorial, les convencions dels crítics, les assimilacions artístiques o les necessitats dels lectors.

Partint d’aquest principi, sí que voldria fer alguna referència a com he encarat jo la qüestió del rumb del meu flux d’escriptura, partint de reflexions que, ara m’adono, m’han ocupat massa temps. I això, bàsicament, perquè m’han ocupat un temps que podria haver fet servir escrivint!

És igual que sigui un llapis, un bolígraf, un roller o una estilogràfica. Si vols escriure a mà, cal que la punta del teu instrument llisqui sobre el paper, que hi balli, que no s’entretingui en cap mena de plec que aturi el flux de les paraules, que no permeti que t’aturis a pensar què vols escriure. Escriure és, en una primera instància, no pensar fins que arriba l’hora de pensar. I després cal fer-ho, i molt. Els teòrics del fet creador cada vegada estan més d’acord: la inspiració es fonamenta sobre un material ja fet, però no elaborat. Primer, escriu; després destil·la.

Com en el cas dels llapis, el millor paper és el que no es nota. Hi ha qui el vol blanc, hi ha qui li agrada més pautat. A mi, quan escric a mà, les ratlles em van bé, m’orienten, però potser aquest no és el teu cas. Tria’l blanc o ratllat, però mira que permeti que el llapis que hagis triat hi llisqui, com una ganiveta en una pista de gel. Si fas servir ploma, que la tinta sequi de pressa. Si bolígraf, que no s’entrebanqui. I si, com diuen que feia Simenon, el teu artefacte és un llapis, mira que la mina sigui tova i fosca. Fes que allò que escrius es destaqui bé a l’hora de llegir-ho.

El teclat no és altra cosa que el llapis quan escrivim a màquina (o el que abans en dèiem escriure a màquina). Per tant, el que hem dit del llapis val també pel teclat. Com més senzill, menys llumetes, menys colors millor: distreu menys. En canvi, és important la situació i distància entre les tecles, la comoditat d’ús, la fluïdesa, la pressió que cal aplicar abans que no surtin aquests artefactes carregats de sentit, que són les paraules… El teclat més simple, però més lleuger, que permeti la velocitat dels dits, minimitzar l’esforç físic de l’escriptura, per possibilitar un major espai per fer anar el cervell i permetre aquest flux màgic que serà el primer embrió dels nostres textos.

La pantalla acostuma a poder ser configurada. L’aspecte de la pantalla depèn del tot dels programes que utilitzeu per escriure. D’ells dependrà que tingueu barres d’eines o d’informació que sovint no necessitareu, però que són allà, enteranyinant el vostre cervell i erigint-se en petits obstacles per a la llibertat del vostre flux. Personalment, intento tenir-la en posició vertical, perquè s’assembli més al full de paper o a la pàgina del llibre, i per no ocupar espai visual als marges. Deso els textos en el format del LibreOffice, que té les mateixes prestacions que el programa de Microsoft, però és de lliure accés. De tota manera, la primera versió d’això que escric neix de l’aplicació Focus, que elimina del tot les barres d’eines i informatives, i que deixa nu i a punt l’espai del meu text. A més, permet desar (i obrir) els textos de qualsevol format convencional. I ara ve la collonada: permet reproduir el so de la màquina d’escriure de tota la vida. No és cap obligació, però a mi és un so que m’acompanya i m’ajuda a fer que les paraules surtin com si no es pensessin.

…si esperàveu que en aquest text us donés les marques dels millors llapis, el gramatge del paper més adient, marques de sistemes i programes informàtics… no us he ajudat gens, ho sé. Però si heu entès que tot això té justa la importància que li vulgueu donar i gens ni mica de més, i que allò que importa és no posar obstacles al vostre flux d’idees i de paraules, el que jo volia quan m’he posat a escriure estarà assolit. Les eines hi són per ajudar-nos, no per entretenir-nos, sigui quin sigui el sentit que vulgueu donar a aquesta paraula.