Després de néixer, hi ha uns anys que els records es centren en els objectes. Hi ha l’estora que ara presideix el meu retir, com si fos un tapís, el meu Tapís de la Creació personal. L’estora estava a la sala d’estar del pis del carrer del Bruc, que havia canviat molt des de que vaig néixer. D’entrada, la mare havia acabat el seu procés d’emmalaltiment particular, amb una explosió, que no vaig veure, però que conec ara per dades que he conegut, i que va culminar amb un enclaustrament forçat en l’habitació més petita del pis. La mare va viure els seus darrers anys tancada en una habitació, lliurada als seus neguits, les seves crisis, la seva derrota i les seves esperances destrossades.
Jo hi entrava cada setmana, com un ritual que no tenia dia ni hora. La Gertrudis, única vetlladora de la mare, m’hi feia entrar els dies que la mare estava més o menys lúcida, i arribava a fer la impressió que em reconeixia. No sé si es pot dir que la bogeria de la mare va ser un antídot contra totes les derrotes,que personalitzava en la figura del pare, a qui no deixava entrar, però que s’asseia cada vespre una hora sencera a la seva porta. Si que recordo, però, el secreter, perquè és el moble on estic escrivint ara. Va ser la Gertrudis la que em va dir que va ser un regal de l’avi quan es va casar. No el vaig conèixer, però he sabut que era fuster i que feia mobles. Va haver de fer el secreter sabent que la mare l’havia de fer servir, i per això li va fer un moble que, a més de bonic -era un moble de cirerer d’imatge modernista- li fos útil. Com tots els secreters que vulguin fer alguna cosa més que decorar, han de ser capaços de guardar secrets. I el secreter de la mara ha complert a bastament les seves dues funcions.
Hi havia més rituals en aquela casa. Cada dijous a la tarda, venia en Ton Síscar. Arribava una estoneta abans que el pare tornés de l’Ajuntament, deixava el rastre de les seves passes incertes en l’estora que ara miro i on encara crec endevinar les restes dels seus peus arrossegant-se. A la sala hi havia dos orellers enfrontant-se. Semblava com si els mobles s’haguessin disposat exclusivament per rebre en Síscar cada dijous. En Síscar s’asseia en el que no era del pare, i, si jo era per allà, em destinava un somriure burleta i alguna paraula de circumstància, que sempre em semblava desagradable. Després sortia la Gertrudis, amb una tassa de cafè fumant, i en Síscar, com si fos l’amo, s’aixecava i anava al moble de miralls d’on treia l’ampolla d’Anís del Mono, se’n posava un bon raig a la tassa. I sí, encara ara sento l’olor de l’anís d’en Síscar quan m’assec al secreter a mirar l’estora a la meva llodriguera.
L’estora era la meva pàtria. Tots els anys de després del meu naixement els recordo lligats a l’estora. Jo no ho sabia aleshores, però pocs nens de Barcelona tenien trens de llautó. Jo sí, i aleshores no podia saber que el tenia bàsicament perquè el pare havia guanyat la guerra, i d’aquesta manera podia permetre’s luxes com aquell. De la mare, gairebé només puc parlar de la seva malaltia. Del Julià només recordo el seu silenci tossut, com avergonyit, com si haver guanyat aquella guerra no li hagués fet ca favor. La casa del carrer del Bruc era una casa pintada amb els colors de la victòria, on hi vivien les restes de totes les derrotes.
Em passava les hores, doncs, a l’estora, jugant amb el meu tren. Tenia un quepis vermell de debò, que va portar en Síscar manllevat d’alguna estació de tren on tingués coneguts. En Síscar parlava amb el pare dels seus coneguts escampats per tots els llocs on pogués córrer la informació, i les estacions de tren eren uns llocs privilegiats. Van passar anys abans no vaig comprendre que els coneguts d’en Síscar eren, bàsicament, informants, i que les seves informacions devien haver acabat en més d’un ensurt per algú.
L’estora era el meu país personal. M’hi estirava per llegir articles de l’enciclopèdia, per dirigir el trajecte del meu tren de tres vagons o per construir andròmines de paper. La Gertrudis va ser la única que va observar com m’agradaven les feines manuals, i quan anava a comprar em portava papers de colors, coles i em deixava unes tisores per que jo en fes el que volgués. La Gertrudis abans de la guerra havia sigut mestra, i després de la guerra es va refugiar al pis del carrer del Bruch per estar al costat de la Dolors, la seva àmiga de l’ànima, i per tenir-me a mi com a alumne exclusiu. He de dir que en Julià i en Síscar, sobre tot en Síscar, tot i que l’havien coneguda abans del desastre, es van acostumar de pressa a veure-la només com una criada.
Hi passava hores. Totes les que no era a l’escola. Els límits de l’estora eren els límits del meu territori, i mirava amb ràbia quan algú que no fos la Gertrudis el trepitjava. La ràbia, però, no va tenir mai cap conseqüència, a desgrat meu. Ara mateix la tinc davant, ës una estora vulgar, imitació de les estores que feien volar els perses, de llana curta que ara està molt gastada, de colors que un dia van ser virolats i ara s’han tornat terrosos. I té quelcom de màgic, perquè quan la miro em posta de seguida als anys en que pràcticament hi vivia, i hi veig els rastres de les rodes del meu tren de llautó, l’ombra esculpida del meu cos estirat, les passes incertes d’en Síscar o el caminar silenciós i elegant, com de gata, de la Gertrudis.