DERELICTE
DERELICTE
Si vull trobar què soc no puc buscar
més que en dos llocs: la infància i ara que soc vell.
És on la meva nit és neta i freda
com els principis lògics. La resta de la vida
és la confusió de tot el que no he entès,
els tediosos dubtes sexuals,
els inútils llampecs d’intel·ligència.
Si vull trobar què soc no puc buscar
més que en dos llocs: la infància i ara que soc vell.
És on la meva nit és neta i freda
com els principis lògics. La resta de la vida
és la confusió de tot el que no he entès,
els tediosos dubtes sexuals,
els inútils llampecs d’intel·ligència.
Joan Margarit, Identitat (fragment)
Joan Margarit, Identitat (fragment)
Derelicte
L’Ernest ha tingut una vida agitada. Li han passat moltes coses, però sempre ha cregut saber qui era. Els secrets ignorats apareixen en els moments més inoportuns, i el que fins aquell moment era una biografia passa a ser, de cop, un naufragi.
A Derelicte hi haurà història, política, relacions, amistat, violència, però allò que s’hi vol debatre de debò és la qüestió de la identitat. Què passa si de cop i quan ja no et queda gaire camí al davant penses que la teva vida ha sigut una estafa?
Vols saber periòdicament com va tot això?:
Fragments
Nota: Situa el cursor damunt del fragment si vols aturar l’animació
«Així veig el meu pas per la vida. Com el d’un tren sense vies que no ha trobat on aturar-se, fins que li ha arribat l’estació d’aturada, que ha resultat definitiva. No ha sigut la mort, no encara. Ha sigut la mort dels altres, la mort dels meus, l’entrada en la solitud de la llodriguera i en la convivència amb la memòria.»
«L’estora era la meva pàtria. Tots els anys de després del meu naixement els recordo lligats a l’estora. Jo no ho sabia aleshores, però pocs nens de Barcelona tenien trens de llautó. Jo sí, i aleshores no podia saber que el tenia bàsicament perquè el pare havia guanyat la guerra, i d’aquesta manera podia permetre’s luxes com aquell.»
«I és quan ho he vist clar. Què no tenia clar el que he volgut oblidar tota la vida. I he pensat, com un boix, com un acte instintiu de defensa pròpia, que havia d’escriure tot allò que volia oblidar. No pas perquè ningú ho llegís. Ja no queda ningú que pugui estar interessat en el que he viscut. Sóc un home sol que necessitat saber qui és, per oblidar-ho i poder tornar a viure amb l’únic ànim que l’ha portat a no voler morir-se.»
«Això no ha estat tot. No us he parlat dels derelictes. No sé si sabeu que un derelicte no és altra cosa que les restes d’un naufragi. Ja us he dit que jo feia maquetes a escala de vaixells que havien naufragat. En tenia cinc, gairebé sis. I dic en tenia, perquè ja no els tinc.»
«A la Terra Alta el sol es pon per Aragó, i el finestral hi mira. De manera que fa anys que no necessito rellotge. Quan em llevo, tard, pujo a la llodriguera i m’estic una estona polint, llimant i enganxant peces de fusta per donar sentit a aquelles drassanes en miniatura que m’he fet en l’espai del petit banc de fuster.»