En el meu món el pare, en Julià, no hi era. En Julià era un senyor que era allà. Era, segur, molt injust, però jo el veia així, tot i que la seva obligació havia de ser la de fe-me de pare. Hi havia dues coses que li impedien: la seva feina, i els seus secrets que desava en el fons de la seva consciència, que actuava com si fos el seu secreter particular. Curiosament, ha estat molts anys després, quan la meva vida ha estat dirigida per tot allò que va passar en aquells anys, que el vaig començar a veure d’una altra manera, i he arribat a entendre el motiu profund que hi havia en els seus silencis.
Era un dels advocats de referència de l’Ajuntament de Barcelona, expert en temes administratius. Tot i que tenia un despatx professional a casa, tenia molts pocs clients, i cap estructura administrativa que l’ajudés. A les tardes, arribava dinat a casa, els dijous es veia amb en Síscar, i la resta de dies anava al seu despatx, on s’estava fins que el sol deixava de filtrar-se per la claraboia. Aleshores sortia, i s’asseia davant de la porta de l’habitació de la Dolors. Era aleshores quan la fesomia se li enfosquia, i li recordo una ombra de dolor. Una ombra més ombra que les ombres, que li creuava la mirada com si fos una cicatriu. Aquella ombra és l’únic tret d’aquell home que em fa pensar que tenia sentiments, o que, almenys, tenia un sentiment. Des de que tinc raó, quan el pare s’asseia a la porta de l’habitació de la mare, era quan més a la vora hi estava. La mare, ho vaig saber més tard, no només havia posat un pany a la seva porta, sinó que fer-ho va ser la seva manera de posar-lo també en el cor d’en Julià.
De la bogeria de la mare en sé poc, perquè me la van amagar. Puc recordar tots i cada uns dels eufemismes amb que van mirar de fer-ho. El més recurrent era un està malalta pietós, que tan aviat em feia venir la curiositat com em feia sentir culpable. Els nens no suporten el dolor dels seus pares, i sempre pensen que pateixen per culpa seva. Però la meva culpa era més grossa que cap altra, perquè no sabia on assentar-la. No sabia quin mal havia pogut fer que fes emmalaltir la mare.
Aquestes rutines simples que dibuixaven un equilibri molt precari al pis del carrer del Bruc es van acabar de sobte. Un dia, a la tarda, van arribar uns senyors amb els cabells engominats, i vestits de color negre. Van entrar a casa amb posat circumspecte i van entrar en aquella habitació on feia anys que només hi entrava la Gertrudis i jo, els dies que ella ho trobava oportú. Quan van sortir portaven una mena de llitera amb el cos amortallat de la mare. La Gertrudis es va tancar a la seva habitació, per no veure-ho, i jo ho vaig veure per l’escletxa de la porta de la meva. En Julià estava assegut al seu oreller, plorant. I en Síscar, que havia dirigit la feina dels funeraris, s’hi va acostar, i li va dir:
-No ploris, Julià, que no serveix de res, i a més fa de marieta.
Mai no he sabut de què va morir la mare. Només sé que jo tenia nou anys, acabats de fer, i que quan penso en ella, sempre la veig estirada al llit, amb una cara que semblava que no tingués rostre, extremadament prima, i amb uns ulls de color de cendra que semblava que havien desat la poca energia que li havia quedat, potser, després de fer-me néixer. Recordo aquella mirada com la única cosa que em dispensava d’una o altra manera que va ser el meu naixement, i no tot el que he sabut més tard, allò que l’havia començat a matar uns quants anys abans d’acabar de morir-se.
Jo m’ho mirava des del meu quarto, per un fil de llum que hi havia deixat a la porta ajustada. D’una o altra manera, sabia que allò tancava un cicle, però no sabia imaginar en què consistiria. Sé poques coses a banda dels que he explicat del que va passar en aquells minuts. Però tinc una consciència molt vívida dels minuts que van venir després.