La productivitat és una ciència que et permet distreure’t amb preguntes com aquesta: Què s’ha de fer primer? Les coses urgents o les importants? Quan t’ho planteges et poses a pensar si la pregunta té trampa o no, i, un cop has decidit que no en té, busques la resposta. Mentre ho fas se t’ha acabat el temps hàbil de què disposaves per començar a fer tant les coses urgents com les importants.
Una cosa semblant passa quan als tallers d’escriptura creativa et diuen que és fonamental trobar la teva veu. Els dubtes i les inseguretats que se t’obren són immensos. D’entrada perquè això de la veu sona, quan comences a escriure, com quelcom esotèric o destinat als iniciats. I la veritat és que potser ho és.
Parteixo d’un supòsit. Tens una història al cap i les ganes de convertir-la en novel·la. I aquí el meu primer consell: no perdis de vista la història. La resta és accessori, i s’anirà resolent mentre t’hi baralles. Però, probablement, el primer escull que et trobaràs quan t’enfrontis a la feina de dur a terme el teu projecte literari, tindrà a veure amb la veu. Però no necessàriament amb la teva veu, o amb la veu pròpia, que imagines inherent a tu, i que molts divulgadors consideren com una cosa cosida a la teva personalitat. Aquesta veu que, misteriosament, t’hauria d’empènyer a enllaçar paraules a la recerca d’un sentit, que, de vegades, tens predefinit dins teu.
La primera veu a qui t’has d’enfrontar no és a la teva. És a la que tu tries per posar en marxa l’artefacte, que de fet és això que és qualsevol novel·la. Aquí tornes a topar amb els saberuts, que et comencen a parlar de primeres o terceres persones, de distàncies amb els fets i de contextos. I tenen un punt de raó. No pots començar si no poses en marxa el procés de l’escriptura. Decidir qui transmet la història és fonamental per fer-ho.
Com que sé també que no ets un iniciat, t’animo a fer proves. Intenta-ho amb una veu que ho sap tot, capaç d’explicar què pensa qualsevol personatge de la teva història. Fes que la teva veu s’assembli a Déu, és a dir a Tu, que ets el creador de tota la teva obra. Prova-ho. Potser t’adonaràs que sona a mentida, perquè vivim en una època de descreguts i ja no confiem en les persones que tenen totes les respostes.
Fes una altra prova. Una persona que no ho sap tot. Pot ser un testimoni, personatge o no en la teva novel·la. Pot ser un personatge més, que no sigui el protagonista. Només els reis poden escriure les seves cròniques en tercera persona. Els protagonistes que expliquen la seva història ho fan en primera persona, i estableixen fent-ho uns pactes tàcits amb el lector que tenen a veure amb la versemblança. Els personatges secundaris, en canvi, expliquen la història en la mesura que afecta el protagonista. Per això es poden permetre explicar la història sense tenir massa en compte què hi fan ells.
Finalment, sigues el màxim d’empàtic i posa’t dins de la pell del protagonista. És igual si el protagonista ets tu, o un transsumpte de tu o algú que no ets tu. L’exercici l’hauràs de fer igual. Perquè en tots els casos, ho creguis o no, ho sàpigues o no, en literatura, com en moltes altres coses, jo és un altre, com va escriure Rimbaud. Encara que escriguis la teva autobiografia i et sembli que ho fas de la manera més sincera i transparent possible, no és veritat. Qualsevol cosa deixa de ser veritat quan és escrita. Perquè esdevé una altra cosa.
Soc conscient que he fet una esquematització grollera del que expliquen els tutors d’escriptura creativa. Només vull que entenguis que la tria de la veu narradora té a veure amb la història, i no pas amb tu, que ets el Creador de la teva novel·la, sí. Però també n’ets el servidor.
Pel que fa a la teva veu, a la veu pròpia… això són figues d’un altre paner. Això té a veure amb l’experiència que vagis acumulant a còpia d’escriure, amb la construcció del teu estil. I l’estil, com va dir Buffon, és l’home mateix. Segur que hi tornaré, algun altre dia.
Tu escriu. Que com diuen els veïns, a cortar cojones se aprende capando!