Em dic Ernest Ribes i Pi. Acabo de destrossar l’espai on era. La meva llodriguera. Hi tenia dos bestioles dissecades, i uns quants vaixells en miniatura. I ara estic assegut al secreter que va ser de la meva mare, on acabo de trobar la segona part del seu diari. Explica els dies finals de la vida del meu pare de debò, que primer es va dir Ramonet Roca, però que no era en Ramonet Roca, i finalment es deia Josep Curto, tot i que ell si que era en Ramonet Roca. La meva vida ha estat marcada per aquest fet, tot i que jo no ho sabia. El diari de la mare també explica els primers dies de la seva bogeria, hereva, em sembla, del fracàs i de la derrota. I de saber que ja mai seria qui havia volgut ser. Allò de les esperances trencades, ja sabeu.
Potser que anem a pams. Primer de tot, la llodriguera. És una sala ampla, de gairebé seixanta metres quadrats, que ocupa tot l’espai de la golfa de la casa de Batea. És allargada, i com que té la porta centrada en el seu costat llarga, enfrontada a un gran finestral en forma d’arc, dibuixa dos espais molt diferents. A l’esquerra, el que en podríem dir l’escriptori, o el despatx. Està, d’una o altra manera, presidit per una estora grossa penjada a la paret, i un secreter centrat davant, mirant-se-la. Aquests dos són els elements centrals del meu despatx, que són, d’una o altra amanera, els que destino al que en podríem dir el meu espai de meditació. Arraconats, com si volguessin cedir tot el protagonisme a aquests dos elements, una taula d’escriptori, convencional, i una butaca orellera. Aquí és on llegeixo, i on escrivia fins ara. Ara, però, faig servir el secreter que feia servir per meditar per escriure. És com si haver-hi trobat el quadern de la mare l’hagués desvirgat, i ara, de cop, no només fos apte per escriure-hi sense faltar a la memòria de la mare ni cometre cap mena de pecat, sinó que a més fos obligat fer-ho d’aquesta manera.
Més coses. Escric trasbalsat. Jo em pensava que la meva vida ja havia tingut tots els entrebancs possibles, però m’havia acostumat a viure creient que ja no podria haver-ni més. Estava convençut que havia arribat a un grau de certesa raonable sobre la meva identitat, sobre els meus orígens, però no. La puta vida encara m’havia de donar sorpreses. Reconec que la meva primera reacció no ha estat gens afortunada. M’he abraonat sobre l’ocell i l’esquirol que tenia dissecats en l’altre espai i els he tallat el coll. De manera que ja us podeu imaginar. L’altra meitat de la llodriguera, on hi havia l’obrador de maquetes de vaixells naufragats, ara és un escampall de les serradures que havien estat el ventre de les bèsties, i els ulls de vidre rodoles per terra al seu caprici, com si estiguessin animats per un destí capriciós.
Això no ha estat tot. No us he parlat dels derelictes. No sé si sabeu que un derelicte no és altra cosa que les restes d’un naufragi. Ja us he dit que jo feia maquetes a escala de vaixells que havien naufragat. En tenia sis. I dic en tenia, perquè ja no els tinc. I és que quan he rebentat les meves bèsties dissecades, també he destrossat les sis maquetes. Per això no em veia en cor de descriure com era la segona meitat de la meva llodriguera. Perquè ara mateix és com un mar de serradures, pell i plomes, i els esquelets de sis embarcacions varades exhibint les seves tripes. El meu derelicte, doncs. Les naus que un dia havia salvat del naufragi refent-les, ni que fos en dimensió reduïda, novament empassades per un destí tràgic, i engolides en un mar incert.
La meva segona reacció tampoc no ha estat gens edificant. He caigut a terra i m’he posat a plorar. Molt i molta estona. No sabria dir quanta estona. I quan he acabat de plorar, perquè ja no em quedaven llàgrimes, he mirat d’aixecar-me, i no he pogut. Com que de tot aquest episodi no n’he parlat amb ningú, perquè no he sortit d’aquí, no sóc encara capaç de dir quina mena de coses m’han passat per perdre els sentits d’aquesta manera tan poc edificant. Si hagués parlat amb algú hauria mirat de tranquil·litzar-me apostant una solució lògica: podria ser ansietat, nervis, o atac de pànic, o qualsevol d’aquestes altres eventualitats que en els temps que vivim ho poden arribar a explicar tot. I és que allò inexplicable, fa por. Estem obligats a saber-ho tot. I allò que no sabem ens ho inventem, i després ho creiem.
Això que escric és una conseqüència de la meva tercera reacció, la més assenyada. No ha estat immediata. Ha nascut a terra, sense llàgrimes. Ha nascut meditant a l’esquena de l’estora i del secreter. Ha nascut d’un instant de connexió amb mi mateix. El fil del raonament podria ser aquest: porto anys recordant coses que no vull recordar, que odio. Vull viure sense aquests records. I ara… això! Com podré viure els anys que em queden amb això? Necessito oblidar, oblidar, oblidar…
I és quan ho he vist clar. Què no tenia clar el que he volgut oblidar tota la vida. I he pensat, com un boix, com un acte instintiu de defensa pròpia, que havia d’escriure tot allò que volia oblidar. No pas perquè ningú ho llegís. Ja no queda ningú que pugui estar interessat en el que he viscut. Sóc un home sol que necessitat saber qui és, per oblidar-ho i poder tornar a viure amb l’únic ànim que l’ha portat a no voler morir-se. Viure és absurd, sí. Però morir-se ho és més. Potser dic això perquè, si miro endarrere, ja no em queda ningú viu, i necessito pensar que l’existència de la meva gent no ha estat tan absurda com la seva mort.
Aquest raonament m’ha animat, m’ha donat forces. M’he aixecat, he mirat l’escampall de messanes, trinquets i trossos de pells i plomes esquinçades que poblaven la meitat d’obrador, i he anat a l’altra meitat. M’he assegut al secreter, he perdut una estona mirant l’estora, he constatat que ja no em quedaven llàgrimes i he començat a escriure en un quadern que tenia per estrenar. Per mi era important que fos així, un quadern nou no violat per cap idea antiga, perquè, per mi, escriure ha de ser una manera d’esborrar els records, o encapsar-los en una càpsula tan recòndita que no tingués manera possible d’arribar-hi.