Tot comença en una idea. Al principi era el Verb, i el Verb era Déu, per exemple. Després de la idea ve el procés, i durant el procés es fan anades i vingudes constants, i la idea es desdibuixa, fins a fer-se irrecognoscible fins i tot pel mateix autor. Si mantenir-se fidel a la idea és important per l’autor o l’autora, és millor guardar-la en un lloc segur.
Sé de què parlo, perquè fa molts anys que arrossego les idees de Derelicte, fins al punt que ara ja no reconec la idea primigènia. Recordo un esquema de fa molts anys, un dels molts que he anat rebutjant, superant o oblidant. En aquell moment es deia L’home de l’abric, i partia de la imatge d’un home amb abric davant d’una tomba. L’home es reconciliava amb el seu passat davant del secret desat en la sepultura. Gairebé res d’aquella idea està present en el Derelicte que estic escrivint. Només vull deixar constància d’un fet: la idea, ara fa anys, en la prehistòria de la meva novel·la, era una imatge, com una foto. Per explicar-la l’hauria de descriure o comentar.
La idea que ara treballo, en canvi, parteix d’un text. Entén-me: la idea no ha sorgit del text, sinó a l’inrevés. La idea ara no era una imatge. Va ser una història: un plantejament, un nus i un desenllaç construïts sobre una frase solta per cadascun. I va ser quan buscava una estructura coherent per aquella idea que van venir els textos, que hi casaven com casen els guants amb els dits. Els texts van ser dos. I dels dos me’n vaig quedar un.
El primer text, el que va quedar arraconat per les virtuts del que vaig triar, era un poema de Miguel Labordeta, Retrospectiva existente. És un poema que m’agrada molt i el fet que el descobrís recitat per la veu greu del seu germà José Antonio deu tenir alguna cosa que veure amb el plaer que sento cada vegada que el rellegeixo. Però la història que explica era massa concreta, l’autor és massa reconeixible. I jo volia un text que m’ajudés a trobar una estructura per la meva novel·la.
Llegir en aquell moment Identitat, de Joan Margarit va ser un miracle. En Margarit, parla d’ell, potser, però ens hi reconeixem tots fàcilment sense haver de fer de saltimbanquis per fer-ho. Fa anys vaig començar a sovintejar Margarit, i, segurament, havia llegit el poema en alguna altra ocasió, però no va deixar prou petja per a desar-lo en un lloc accessible de la memòria. Per sort, la memòria és tan sàvia com la natura, i té els recursos necessaris per fer aparèixer els records desats en espais recòndits dels seus laberints. Identitat se’m va fer visible de cop i ha esdevingut el principi fonamental de l’estructura de la meva novel·la. El fet que en Joan Margarit, a més de poeta de referència fos, a la vida professional, un reconegut arquitecte especialitzat en càlcul d’estructures afegia valor al relat sobre el naixement de la idea de Derelicte.
En resum, si no hagués fet casar aquest poema amb la meva idea, Derelicte hauria sigut diferent.