No sé com va sortir la idea. Va ser, això sí, fa molts anys. Més de vint. Crec que primer va ser la imatge d’un home amb un abric davant d’una tomba en un cementiri petit. La vaig anotar, però no conservo la nota. Es titulava, això ho recordo, L’home de l’abric. Aquella escena obria i tancava el llibre que no va ser escrit. L’home de l’abric s’acostava a descobrir qui havia estat ell mateix tota la seva vida, i l’altre home, el que estava sota terra era la resposta a la pregunta que, d’una manera o altra, l’havia turmentat des del moment què la raó el va acompanyar.
En algun altre moment, vaig conèixer un poema de Miguel Labordeta: Retrospectiva existente. Aquell poema plantejava el problema de la identitat en els termes que jo m’havia plantejat. Creieu-me. No saber qui s’és pot ser un problema gros, sobretot a l’hora de fer balanç, perquè converteix la vida viscuda en una mena de tramoia. Aquests versos em van fer escriure una nota, que tampoc tinc en cap altre lloc que no sigui la meva memòria, que barrejava el protagonista que vivia en la meva idea, a l’Aragó, i em plantejava una mena de company d’aventures aragonès. Tots dos podrien ser mestres d’institut. Això tampoc va reeixir, però tampoc era massa important: l’Ernest Ribes començava a agafar forma, dins de la idea que li feia de casa. No sé si va ser així o si m’ho he inventat després d’anar-hi pensant.
La trobada de la paraula va ser un altre pas. Acostumo a creure que va ser a Solius, jugant a l’Scrabble amb en Joan i la Nydia. Derelicte. Cap dels tres sabíem que era, però vam descobrir que un derelicte són les restes d’un naufragi. Va ser com una revelació. I en fa més de quinze anys, d’aquesta revelació!!
Els altres aspectes han anat prenent forma en el meu cap de la mateixa manera casual: els he anat construint amb el temps, sense voler-ho, com si jo hagués nascut per donar testimoni del naufragi de l’Ernest i del derelicte en què s’ha convertit o, indefectiblement, es convertiria.
La darrera aparició va ser el poema d’en Joan Margarit, Identitat. No només dibuixava amb precisió els límits de la idea que em bullia, sinó que a més li donava una estructura. Sabem que el poeta era, en la seva vida professional, arquitecte especialitzat en càlcul d’estructures. El poema em va agradar, però a més em va suggerir un esquelet sobre on construir. Vull agrair-li aquesta darrera feina professional, que em permet començar a bastir un edifici amb una esructura ben acreditada.
La moral d’aquesta història: no tenim idees. Si més no, jo no he tingut aquesta idea. És ella qui m’ha tingut, qui m’ha habitat i acompanyat, i qui ha crescut fins ara, que ha passat el temps de la gestació. Comença a viure fora de mi, si bé sota la meva tutela. Sense cap mena de dubte, s’adaptarà als rigors i les exigències de l’escriptura, prendrà formes diferents, i com més anirà més trossos del que ara encara tinc al cap canviaran. El moment de la idea té moments apassionants, sobretot quan els canvis prenen la forma d’una revelació. En té d’altres més tranquils. Ara la idea ja no té ganes de créixer dintre meu. Vol saber de què va això d’escriure!