Recordo el dia del meu naixement. Encara sembla més impossible si tenim en compte que mai ningú me n’ha parlat. I el fet que aquest fet sigui el primer record que vull esborrar encara ho fa tot més absurd.
Recordo el dia del meu naixement, perquè vaig néixer en la cruïlla mateixa de contextos diferents. D’una banda, el pare era absent, barallant-se en alguna batalla com ara la de l’Ebre, que també recordo encara que hagués tingut lloc uns quants mesos abans que sortís al món -ho recordo- sense plorar. La mare estava estirada al llit, i al seu costat només hi havia la Gertrudis. la Gertrudis era l’amiga de la mare, i no havia assistit mai a cap part, perquè no era llevadora. Era, havia sigut, mestra. Però després de néixer jo ja no va fer mai més de mestre, i, d’una manera o altra, em va proporcionar tot allò que la mare no podia donar-me, senzillament, perquè estava cansada de tot plegat.
A la porta, rient com una rata, hi havia en Ton Síscar, que anava vestit de carrer quan vaig trencar aigües i que ja es va posar una camisa blava que feia tres anys que tenia amagada en el moment mateix que vaig treure el cap, sense plorar. Què hi feia? Els meus records no m’ho expliquen. Però estic convençut que feia allò que havia fet tota la vida. Vigilava, observava, arxivava, i després oferia tot allò que havia retingut a qui eren els seus amos. Els seus amos eren els amos, a seques. Ton Síscar, en el moment de néixer jo, ja es va mostrar com un mesell.
Vaig néixer a un pis del carrer del Bruc, a Barcelona. Quan jo treia el cap, les columnes navarreses i mores dirigides pel general Yagüe baixaven sobre Barcelona com les llengües d’un volcà pels pendents de Montjuïc i de Collserola. Entraven per la Diagonal i per Gràcia, i confluïen al Cinc d’Oros, des d’on arribaven a la plaça de Catalunya. La mare estava desesperada. Tot allò en què havia cregut, els darrers anys de combat a la rereguarda l’havien aguantat, però ara tot estava perdut. Ella estava perduda, i jo no era prou cosa per que trobés la sortida. Perquè la mare no em volia. Si hagués pogut, en aquell moment m’hauria posat la ma al caparró i m’hagués fet tornar endins, ofegat en tota la sang i tots els fluids que envolten el naixement. La mare estava convençuda en aquell moment precís que no volia que naixés, perquè la mare, en aquell moment precís, encara m’estimava.
Si en Julià havia sabut que jo havia nascut va ser, segur, per en Síscar. Ignoro els recursos dels espies franquistes per posar-se en contacte amb els que estaven a l’altra bàndol. Tan mateix, el pare no estava ni a Catalunya. En Franco va donar mostres del que pensava dels catalans quan, setmanes abans de l’entrada a Barcelona, va destina les columnes dels catalans a acabar la feina a Extremadura. El pare, quan jo vaig néixer, encara havia de passar nous mesos a les espanyes, i això que era voluntari, de gairebé quaranta anys i havia tingut un fill. D’aquesta manera, i durant aquests nou mesos, en Ton Síscar va aprofitar la victòria per fer-me de tutor, i la Gertrudis no va poder aprofitar res per donar-me allò que la mare no podia donar-me, perquè la mare, senzillament, ja començava a no ser-hi.
Això és el que recordo, i que vull oblidar, desesperadament, perquè d’aquest naixement neixen els meus mals. Els que han fet que tota la meva vida sigui una impostura, hereva de les mentides i de les batalles.