El riu és una metàfora de tot. Del canvi. de la distància. De la comunicació i de la incomunicació. Lo riu és vida, criden per defensar-lo. Tot al Derelicte serà fill del riu i del somni. Quan l’Ernest escriu ho fa des de Batea, espai fronterer lligat a la batalla de l’Ebre, i a un home d’ulls plorosos que no ha tingut vida i que un dia va dir Juanito, és hora d’anar a guanyar galons. I va guanyar una vida que no era la seva. I va perdre una dona, la possibilitat de tenir la seva vida o un fill. I un mal que li impediria ser-ne conscient. En Ramonet és el pare de l’Ernest Ribes i ell li ha de donar la poca vida que té quan escriu Derelicte. En Ramonet, com l’Ernest, és un home sense vida, com ho són el soldat Curto, afusellat en comptes d’un altre, l’Ernest, que ho escriu tot sabent que la realitat i la ficció mantenen la relació entre el riu i la ubicació: els meandres distorsionen la realitat del riu, que sempre hi és, i que només es veu de tant en tant.
A la pràctica, he de treballar les trames, allunyar-les de l’esquema que vaig fer de les relacions del personatge amb l’Ernest. L’Ernest no pot ser l’excusa de tot, el centre de la història. Des del seu centre ha de tenir la capacitat de construir des de la ficció. Ha de explicar, ha de recordar i ha de reconstruir, que és una manera d’inventar. Invenio vol dir trobat, i inventor ve a ser el mateix que trobador.
Les trames són la de l’Ernest, per descomptat, però també la Dolors Pi, la Gertrude, en Ramonet, en Julià, el soldat Curto, la Josefina Manresa, la Pilar, l’Enric,… i fins i tot en Síscar, que és qui de debò està al mig de totes les trames, però no pot fer ni d’inventor ni de trobador, perquè és un home sense moral, i per tant, incapaç de trobar res. Tot li arriba a través del riu dels altres, una altra manera de no tenir vida. Però… la vida és allò que passa o allò que podria haver passat si…?
L’Ernest està sotmès a un daltabaix personal des del que escriu la història de la seva no-vida, i de passada escriu la no-vida dels altres, de la seva gents, dels seus companys de riu.
La inundació de Faió és una altra metàfora. Afecta en Ramonet Roca, d’una manera que ell no pot sospitar. Allà és on, de Paris estant, l’Ernest coneixerà la història del llagut que naufraga, i que el riu s’empassa, un llagut viu els anys seixanta, que és ferralla i dorm riu avall quan l’Ernest el descobreix. L’Ebre i les seves serres estan plenes de ferides de la guerra i dels seus caprichos, com en va dir Goya.
El text de l’Ernest és paral·lel al curs de l’Ebre. Fa meandres i voltes, però avança inexorable fins al punt de no retorn que és la boca o el cul del riu. I l’aigua són les vides i les no-vides dels altres. La vida de debò és el resultat de sumar la vida de la realitat i la no-vida de la ficció.