Falta poc pel 13 d’octubre. 67 anys, que sembla que han passat molt de pressa només perquè ja sembla que queda menys del que has viscut. Només són sensacions. De fet, la realitat sencera està feta de sensacions. Com ara la d’estar en el punt de mira de tothom, i de voler desaparèixer. No morir-se, no. Només no ser-hi.
Adaptar-se és una manera de no morir-se. Sensació de no viure el teu món, de ser d’un altre planeta, de sentir-te un alienígena. Nosaltres no som d’eixe món, bramava en Raimon. Jo tampoc soc d’aquest món. Ho sé. Potser només és una sensació, però és la meva sensació. La meva realitat sencera, ara mateix.
Tinc un artefacte que encara estic pagant. Es diu Motorola. Abans es deia LG, crec. El porto sempre a sobre, a la bossa o a la butxaca. Hi miro pel·lícules i faig servir aplicacions. APP’s, en diuen. M’he convençut que són indispensables. De fet, ells m’han ajudat a convèncer-me. Els amos, els nous amos. La lepra del món. Doncs bé. El meu gest radical és abandonar-lo. Sí, què passa. No soc d’eixe món. Ni pel·lícules, ni APP’s. Tornar a la simplicitat primigènia. Fer-se monjo laic. O seglar, o com es digui. Seguir una regla, la de sant Benet o la que sigui. Seguir una regla és ser lliure, perquè no seguir-la et fa esclau de la casualitat. Voler alguna cosa, decidir un destí i donar-se les regles que et permetin arribar-hi.
La regla defineix horaris, defineix actituds, defineix jerarquies. Puc oblidar aquest tercer aspecte, perquè soc sòl. No necessito cap mena d’abat ni d’autoritat que el substitueixi. Però he de ser prou fort per ser el meu propi abat. I, com que em conec, sé que aquest és el meu tendó feble. Fa molts anys, al col·legi, va caure una fulla al meu bessó que em va fer vulnerable i candidat al fracàs. He viscut en el fracàs, una altra sensació, una altra realitat, gairebé la resta de la meva vida, si deixo aquest instant de clarividència a banda. El fracàs, aquesta altra sensació que forma part de la meva realitat sencera, m’acompanya tant com em tenalla. És alhora el meu aliment i la meva presó.
Poca cosa més en aquest instant. Sensacions, que són la meva realitat sencera.