Sigues aigua, amic. És un missatge que ens arriba des de múltiples canals. És una ordre, no un consell. L’obligació de ser aigua pesa com una llosa. Bruce Lee, autor de l’afortunada frase, va morir d’una embòlia quan tenia trenta-dos anys. Potser el cervell li va explotar a causa de la impossibilitat de ser aigua en un món que exigeix que siguem aigua.
Zygmunt Bauman ens parla de la societat líquida, i Milan Kundera atribueix al ser la qualitat de ser insuportablement lleuger. Tot porta a pensar que la pretesa obligació de ser adaptables en una societat que, a través del consum i el màrqueting ens vols molt definits és una contradicció que ens porta a l’abisme. Descartes manifestava que la claredat i la distinció eren les maneres de superar el dubte. Tenir els límits ben definits i percebre el món d’una manera nítida. Viure en una societat que vol ser cartesiana on tot ens porta a no ser ni a ser distints ni a estar animats per la claredat esdevé una paradoxa que ens condemna a una dissociació social de què no podrem fugir, i que acabarà condemnant-nos.
Sóc conscient que estic exposant un missatge apocalíptic. Apocalipsi, en grec, vol dir revelació. De cap manera voldria que se’m llegís d’una manera tan transcendent. Però el fet de no saber com portar aquesta contradicció entre lleugeresa i pressió em sumeix en una depressió epistemològica immensa. Vivim en una societat líquida, sí, però en el fons de les fosses marines. Tenim al damunt milions de tones d’aigua, i no podem sobreviure ni en la foscor ni en la pressió. Som com peixos abissals, però sense tenir protegits ni els ulls ni el cos. Incapaços de nedar, només de resistir.
Sabíeu que Bruce Lee va dir això de ser aigua en un anunci que volia que ens compréssim un cotxe?