En certa manera, viure és lluitar contra el temps. Demà és Sant Jordi, i contra qui caldrà lluitar és contra el drac. N’hi ha molts, però molts dracs són evitables. A una certa edat cal evitar les batalles que no es poden guanyar i les que no aporten valor. Però la batalla contra el temps no es pot defugir.
Una manera de guanyar una batalleta contra el temps és crear-se la il·lusió que el tens dominat. Com el drac del quadre de Paolo Uccello, en què la dona el té lligat amb una cadena i el pobre drac fa cara de pànic mentre el pobre Sant Jordi es pensa que el guanya. Les rutines són una estratègia per a aquesta victòria tan pírrica. Fa molt temps que em barallo amb les rutines, i tinc l’íntima certesa que aquest temps que faig servir per fer rutines no és res més que una manera definitiva d’estalviar-me la mare de totes les batalles amb el temps. Posem per exemple aquest mateix text, que escric a les sis de la tarda, quan ja estic a punt de vespres. Per què no he escrit abans? Per què m’he llevat a la una de la matinada per veure una hora i mitja d’una sèrie que no ha fet res més que alliberar-me d’una hora i mitja d’un neguit que potser m’invento a còpia d’imaginar-lo?
Fa temps que tinc clar, aparentment, que les rutines de les hores són una bona pauta, i que la part seglar de les regles monàstiques són una bona manera de contar els minuts que cauen… però aquest procés de procrastinació extrema que m’envaeix és més fort que totes les aparences. Si fa tants anys que pregono que capant s’aprèn a tallar collons, com és que enganyo i m’enganyo postergant-ho tot?
És veritat que el que penso de l’existència no ajuda gens. Si tens la convicció íntima que no hi ha res que valgui la pena, d’on treure la força per pensar que alguna cosa val la pena? En algun moment de lucidesa, com podria ser aquest, penso que he de pensar que alguna cosa val la pena per una raó pràctica. Senzillament, pensar-ho fa que la vida pesi menys, i, malgrat tot, aquí soc, escrivint en una hora que ja hauria d’estar escrita i després d’haver decidit que ja no tenia temps per anar a fer les meves obligacions físiques. Donant testimoni del meu autoengany…
Aquest matí he fet una enèsima proposta de dieta per la setmana que vindrà. Ja serà la 18. I ni m’he aprimat ni deu grams, ni m’he acostat als meus objectius, ni…
M’agradaria pensar que aquest text renova els meus vots, als quals fins ara no he sabut ser fidel. I que sí, que la setmana que ve serà la bona, la que em permetrà consolidar de facto una rutina que comença per no llençar l’hora de laudes a les hores en què les regles es pensen que dormo.
L’horari que tinc ara definit hauria de ser el definitiu. A l’hora de laudes hauria d’escriure aquestes set-centes cinquanta paraules que haurien de contenir la matèria primera del meu dia, definir els meus propòsits pel dia que m’espera, i no deixar constància de la meva dispersió just quan el dia ja s’acomiada.
Demà és sant Jordi, deia. I s’acosta el dia que he de cobrar la pensió. Gairebé he acabat una tauleta, i he de començar a complir amb Derelicte. M’he alliberat de feines trampa, les que em servien per no començar els big rocks en els quals m’havia de centrar. Ara ja només em queda el benestar físic, l’escriptura, la web, l’alimentació i el treball físic. I he de tenir clar que no he de tornar a escriure regularment aquestes ratlles a posta de sol. Perquè el sol surt fa moltes hores, i he de trobar la manera de viure en complicitat amb el sol. Com volia Fuster: ajudar-nos, el sol i jo, a ser com som.
El que queda del dia ja no dona de si. Ja no aniré al gimnàs. I demà tampoc, perquè és Sant Jordi, i és festa. La festa també és un element de complicitat. Ens ajuda a ser com som, i no es pot viure en la intimitat ni en el retir. De fet, cap regla monàstica confon la intimitat amb la misantropia. Cap monjo viu aïllat. La comunitat anul·la qualsevol temptació d’aïllament. Només la pressió del segle en vol confondre dient que l’aïllament a què ens porta el ritme dels temps és millor que la petita comunitat en què… ens ajudem a ser com som.
Còmplices.
