Viure és una experiència íntima. És veritat que la vida es comparteix, però l’experiència és necessàriament privada. Perquè s’experimenta amb els sentits, que són, de moment, cinc (o sis) i són personals i no transferibles. Si ens posem a compartir experiències la vida acaba sent un joc de taula. Estic segur que fins i tot els més entusiastes de les realitats virtuals convindran amb mi que no és el mateix passar tres jugades a la presó al Joc de l’Oca que passar tres hores a la presó per una detenció, arbitrària o no.
Ara sabem massa de tot. O ens ho creiem. El tipus de saviesa actual no convida a fer preguntes, sinó a creure en les respostes. Una pregunta no es pot posar en dubte, precisament pel seu caràcter obert. Si no som capaços de mantenir el caràcter obert de les respostes caiem en el fanatisme del coneixement. Ens creiem les respostes com si fossin un dogma, no les posem en dubte. I aleshores caiem en la supèrbia de contradir el savi que només sabia que no sabia.
Érem nans a espatlles de gegants. Com a mínim des de l’edat Mitjana (Eco encara troba referències a Roma), i fins fa quatre dies, el saber consistia a construir capes de coneixement al damunt del coneixement dels altres. Kuhn ens va fer veure com s’estructuraven les revolucions científiques, i Hegel en deia que la naturalesa no fa salts. Ara. ho acabo de sentir a la ràdio d’un aristòcrata intoxicador i milionari, resulta que la intoxicació de cocaïna desorienta els salmons. No sé a qui pot interessar aquesta notícia o l’estudi en què està basada, a banda dels cocaïnòmans i els salmons. Però si hi penso una mica més m’adono que interessa, com a mínim, el noble en qüestió, que fa bullir la seva graella de programació, anestesia i adoctrina la seva audiència (objectiu final de les empreses de comunicació del XXI) i els seus assalariats, que a més de la graella fan bullir l’olla.
En el món que vivim l’única eloqüència és el silenci. El cor és allò que ens fa ser eloqüents, deia Quintilià, un savi dels temps en què la retòrica era una ciència exacta. Cal refiar-se d’allò que sabem, no d’allò que creiem o en què creiem. I si acabem donant la raó al vell Sòcrates, i només sabem que no sabem res, ens posa en un punt de partida òptim. Perquè assumir-ho deu voler dir que ho tenim tot per aprendre. I el coneixement s’adquireix a través de l’experiència, que, com he dit al començament d’aquesta reflexió, és íntima.
Com que ho és, i per definició, no hi ha ningú obligat a compartir-la. Però he de confessar que em produeix un dolor íntim veure com tanta gent deixa a la indústria la feina de satisfer la seva necessitat d’experiències. També em neguiteja com la indústria ha trobat la manera de fer canviar la definició mateixa d’experiència, i, de passada, n’ha trobat una altra alineada amb la seva avidesa i dels seus instints depredadors. Al cap i a la fi, i pel que sembla, potser sí que acabaran trobant la manera de consolidar un nou coneixement construït sobre les espatles de gegants asseguts a les espatlles de nans!
Quadrar el cercle, encara que només sigui fer veure un quadrat allà on hi ha un cercle. Anem cap a un coneixement on saber no és el resultat de posar en dubte res, sinó de creure’s allò que els subproductes de la nova indústria del coneixement -tertulians, divulgadors i influencers al capdavant- proposen com a nous paradigmes. Decididament, el món m’escup, o ens escup. I redueix la cultura clàssica a un món clandestí i mantingut amb almoines i commiseració. Ahir vaig aprendre que de la gent com jo se’n diu boomers. Desencanteu-vos, boomers… la paraula no ve de bumerang, i, per tant, no tornarem. Ni tan sols podem dir que estem de tornada de tot, perquè mai no hem sabut anar enlloc. Ve de boom, l’explosió demogràfica. En els anys que vaig néixer diu que van néixer molts individus. Algú aleshores es fregava les mans pensant que en faria de tants clients com naixien. Però jo encara miro de viure com si hagués nascut al segle XII, quan la gent es moria a una edat raonable de mort natural i no en el segle on tan poca gent té pressa per arribar-hi, perquè s’està molt bé al llit en què volen fer-nos creure que hem de viure.
Decididament, des del punt de vista de l’intel·lecte i de la història del coneixement, no soc altra cosa que un pària. Visc amb un peu a cada costat de tots els marges. I me’n sé desempallegar!
No estic de moda. Quin drama!