L’Ebre va néixer durant el Miocè, molt abans que existissin Reinosa, Cantàbria, Aragó o Catalunya. De fet, molt abans que existís cap antecessor de l’espècie humana assimilable a l’animal que coneixem actualment. El Miocè va passar fa 11 o 12 milions d’anys. El riu necessitaria molt d’aire per apagar espelmes el dia del seu aniversari, i nosaltres necessitaríem molta estona per estirar-li les orelles. En tot aquest temps es veu que la seva configuració no ha experimentat massa canvis. Més o menys no ens equivocaríem de gaire si diem que fa 11 o 12 milions d’anys que l’Ebre ja tenia 930 quilòmetres, si obviem el fet que l’Ebre va néixer uns quants anys abans que ningú sabés que és un quilòmetre. Si que existien els anys, independentment que no és diguessin així, perquè no hi hagués ningú per dir-los de cap manera. Però hem de pensar que la terra triaria més o menys la mateixa estona en donar la volta al sol, o la mateixa estona en girar sobre ella mateixa. Segurament hi hauria diferències. Jo no hi era, però estic segur que no m’equivocaria gaire.
La història, la història de la nostra espècie, ha anat inventant-se formes de coneixement com una manera d’explotar la terra en benefici propi. També ha generat maneres de convèncer-se que explotar la terra en benefici propi és la seva missió a la terra, i o ha articulat des de discursos filosòfics, religiosos, científics i polítics, de vegades de forma summament violenta. Avui som una espècie convençuda que està legitimada per fer-ho. De fet, els homínids del segle XXI arribem a estar convençuts que és la nostra obligació. No cal dir que aquesta convicció també neix i creix molts milions d’anys després que nasqués el riu Ebre en una configuració que ja s’assemblava a la que té ara, pel que fa a trajecte, recorregut, naturalesa fluvial i generositat. Perquè, existíssim els humans o no, l’Ebre, com tots els rius, sempre ha tingut molt clar que la seva missió en la seva llarguíssima història era mostrar-se generós amb les terres que creuava. Allà per on passava sí que hi creixia l’herba, i els animals que hi vivien creixien i morien seguint els dictats de la seva espècie i els trasbalsos, de vegades sobtats i cruents, que suposaven les adversitats naturals. Però els rius, diguem-ho així, eren generosos.
Com que tenim imaginació, els humans som capaços de saltar 11 o 12 milions d’una volada. Entremig hem nascut com espècie, hem crescut, hem desenvolupat la nostra pobra i menystinguda intel·ligència natural, la que ens caracteritza com espècie animal, i que ens ha servit per parir algunes persones una mica més intel·ligents que les altres, es diguin Marie Curie, Isaac Newton o Albert Einstein, per no fugir del terreny de la ciència. També hem estat capaços de substituir l’instint depredador que vol garantir la subsistència per un altre que té per objectiu assolir quotes de poder o de territoris. Què hi farem… som intel·ligents: no tenim cap obligació de ser moralment positius.
És dins d’aquesta petita història de la humanitat que hem inventat la guerra, els estats, els grups humans o les classes socials. L’Ebre continua tenint 930 quilòmetres, però ara sabem que des de Faió i Riba-roja el riu passa 138 quilòmetres per terres catalanes. A la seva llera hi viuen bèsties que s’assemblem als humans des de fa 40000 o 50000 anys. Fent un senzill càlcul aprofitant la intel·ligència natural podem afirmar que l’Ebre és 275 vegades més vell que la humanitat. I si diem que Catalunya té uns mil anys, per dir-ho en números rodons, conclourem que l’Ebre és 11000 vegades més vell que Catalunya. I, encara més, si pensem que fa uns 125 o 150 anys que l’espècie humana a après a utilitzar industrialment les potencialitats del riu, podem afirmar que l’Ebre és 88000 vegades més longeu del que han estat la mena d’humans que l’han explotat industrialment.
Aquests càlculs, obtinguts amb la intel·ligència natural, la pròpia de l’espècie, no seran desmentits per la Intel·ligència Artificial, ara tan de moda que fins i tot li atorguen naturalesa substantiva escrivint-la amb majúscules. Demostren que l’espècie humana ha irromput en la història del món com un elefant amb xiruques en un magatzem de vidres delicats, i que ho ha fet d’una manera més maldestra que ha sabut o pogut. I ara som aquí, a la cresta de l’onada, com si fóssim surfistes de pel·lícula californiana, borratxos d’onada, contents de sentir-nos déus i poderosos.