Ja no es parla de política. Si teniu una horeta lliure feu aquest exercici.
Entreu a Youtube i mireu aquest vídeo. Encara que només sigui un trosset. Poseu atenció, això sí, si és que encara us en queda en un món on l’atenció és un valor a la baixa (perdoneu la publicitat que us sortirà i que no controlo).
Després mireu aquest. Aquest és curtet. El vídeo, vull dir.
El primer és en italià i en blanc i negre. De fa cinquanta anys. Enrico Berlinguer fou un dirigent comunista italià. Podria haver buscat un discurs del seu adversari democristià Aldo Moro, o del seu confrontant neofeixista Giorgio Almirante. El resultat hauria estat el mateix. No cal saber italià per entendre’ls. Parlaven de política i no els calia lligar les frases del discurs amb cap no es preocupa dels problemes reals del país o jo no soc cap xoriço però aquell sí. Parlaven de política.
En el segon vídeo veiem en Salvador Illa, el personatge que demostra que John Donne s’equivocava de mig a mig quan va escriure allò de ningú no és una illa, completa en ella mateixa. En el vídeo el president fa primer de portaveu del seu propi govern quan anuncia que el país tindrà un nou conseller, i després fa d’administratiu d’agència de col·locació per lloar les virtuts de l’educador social que ha de cuidar-se dels temes de la seva competència. Finalment, molt educadament, dona les gràcies a la senyora que marxa. Però no diu ni una sola paraula de política. Parla en català, i el vídeo és en color. Però no se l’entén. El que diu sembla un dialecte desconegut parlat en una regió recòndita de Mart, que és un país que està més lluny que la lluna.
Quan vam passar a l’altra banda del mirall? Jo crec que tot comença quan els feixistes esdevenen demòcrates perquè els sembla una bona manera de continuar sent feixistes i quan uns quants demòcrates s’hi posen bé. Sí, n’hi va haver que no s’hi van posar bé. Però ningú no els recorda, no tenen noms als carrers ni a les places públiques (potser al seu poble i prou) ni surten a les pàgines de la història oficial. Amb sort, en alguna monografia subvencionada per no haver de parlar, tampoc, d’Història.
Ni la política ni res es juga ja amb foc real. Del que causa víctimes polítiques i en fa pujar d’altres. Juguen amb bales de fogueig la principal característica de les quals és que semblin de debò. Ens fan oblidar paraules com ara impostura, que és allò que fan els impostors, les persones que imposen als altres amb falses aparences. Han substituït el conflicte que fa avençar per un simulacre de conflicte que ens fa viure en el llot, i sense saber com sortir-nos-en.
Recordo un acudit que s’explicava al Maresme. El del pare que estava content perquè casava la filla amb l’emperador d’Argentina, quan en realitat la xicota es casava amb l’empaperador d’Argentona. O el conte de l’emperador que anava nu a una inauguració convençut que li havien teixit un vestit amb fil invisible. Va ser un vailet qui ho va esbombar. Ja se sap: els vailets no tenen vergonya.
El president Illa és tant president com el senyor despullat era emperador, és tant emperador com l’altre era empaperador. Li han donat el càrrec a la tómbola de fira en què estan convertint les eleccions, en la pista de circ en què s’exhibeixen uns pallassos sense gràcia disfressats de polítics.
Necessitem recuperar el valor de les paraules. Ens calen vailets. Necessitem rellegir mil vegades Indesinenter. I actuar en conseqüència.
Ens cal fer un reset i recuperar els valors de fàbrica.
