Jo estimo l’eclipsi. L’estimo a soles. És un fenomen que triga molt a passar. Tinc més de seixanta anys i no soc conscient d’haver-ne vist mai cap.
El sol, la lluna i la meva mirada definiran una línia. La recta unirà tres punts en la seva distància més curta. El sol deixarà de bronzejar-me i, per un dia entre molts, malgastarà la seva energia de milions d’anys en posar morens els habitants de la cara amagada de la lluna, siguin els que siguin. Us deixo imaginar com voleu que siguin els habitants de la cara amagada de la lluna. El fet cert és que ara deuen estar saltant de joia. Per un dia podran gaudir de l’experiència d’un sol sense ombres, per ells sols, sense la nosa dels éssers que vivim a la cara amagada de la terra.
Realment és un esdeveniment singular. Saber quan n’havia de passar un als Andes va salvar Tintin al Temple del Sol, i a mi em va estimular la curiositat de saber què era un eclipsi. Segurament ho vaig buscar amb les eines que tenia aleshores a casa. El cinquè volum de l’Enciclopèdia Monitor, de Salvat, que contenia tot el saber a què jo podia aspirar quan tenia onze o dotze anys, contingut entre les paraules que començaven per dro i les que començaven per fero.
Gairebé seixanta anys després el món em dona la possibilitat de comprovar que la definició d’eclipsi que em donava aquell volum era correcta. I és aquí que recordo les paraules del gran Eco: Tinc una visió directa i sense intermediaris de les coses que jo he observat i de les que observaré. Però de les que observo ara, d’aquestes només en tinc la versió que m’ofereix la pantalla de la televisió. Era fa cinquanta anys: ara s’han empescat maneres més subtils i sofisticades de versionar el present per fer-lo assequible als seus usuaris: als usuaris del present, vull dir. Perquè el present, ara, és una mercaderia.
Quan escric això falten pocs dies per l’esdeveniment. Pel que fa a allò que ha de ser la meva observació del fet, me la imagino de dues maneres diferents, totes dues governades pel meu estat d’ànim. Pot ser que em faci mandra comprovar allò que ja sé, o que, contràriament, em vingui de gust fer-ho. Ara mateix, escrivint, he de dir que la segona em sembla molt més estimulant. Perquè quan un comprova coses que ja sap, i ho fa sense la interferència de les coses inventades per fer digerible el present, les relaciona amb altres coses que sap, i d’aquestes relacions de tota mena neixen els fils de les noves coses sabudes o viscudes sense la presència dels dictats col·lectius. Per exemple: imagino que veig la lluna tapar el sol per primera vegada des del terrat de casa. Lluny puc sentir els crits i la xerinola del comú compartint l’experiència amb el mateix ànim amb què comparteix cada tres-cents seixanta-cinc dies la caiguda del darrer segon de l’any. És clar que no els sentiré, perquè en l’eclipsi que preveig em posaré taps, si hi ha soroll. L’eclipsi no en fa, de soroll. És silenciós. I per mi, que l’estimo, el vull en silenci, tal com és. Perquè estimar-lo vol dir respectar-lo.
Pel que fa a la manera de mirar-lo podria dir el mateix. No és veritat que, com diuen, el darrer eclipsi fos fa cent cinquanta anys. Això només és veritat per la gent que viu en una zona molt concreta del planeta, en un lloc on, per casualitat, ara tinc els peus i hi ha casa meva. Però el 8 d’abril de fa dos anys n’hi va haver un altre, de les mateixes característiques que aquest que van poder viure des de Mèxic i diversos estats del sud dels Estats Units, i que, per cert, va durar el doble del que durarà el nostre. Hi ha fanàtics dels eclipsis que s’hi van desplaçar, i ens ho poden explicar. I, pel que sembla, d’aquí només un anyet, el 2 d’agost del 2027, n’hi haurà un altre que es podrà veure des de diversos països del nord d’Àfrica, Espanya inclosa. No busqueu intencionalitat humorística o política en aquesta afirmació. Només és que, a la llista de països que podran gaudir de l’esdeveniment, a banda del Marroc, Algèria, Líbia, Egipte, Somàlia i un parell de monarquies i emirats aràbics, només hi ha Espanya. Es veu que els eclipsis no entenen de continents.
No estic mai sol amb la meva solitud, volia Moustaki. En solitud els eclipsis no es veuen: es viuen. Jo estimo l’eclipsi, perquè m’ha fet recordar una joia del gran Estellés, del Quadern de derrota.
Preserve molt la meua soledat.
Com un gran bé l’acaricie i tempte.
Ningú no sap el que a ella li dec,
un sentiment feroçment solidari
amb qui pateix, amb qui espera en silenci;
un vast amor per la mort i la vida,
cosa total, universal principi.
Defense molt la meua soledat,
el meu racó, petit, de cada dia (…)
És per relacions com aquesta que estimo la raó que em determina com a animal racional, sigui el que sigui això de la raó. Un eclipsi pot ser la liana que em porta d’arbre en arbre a un poema que m’agrada, a una enciclopèdia que em va ser útil fa molts anys, a un còmic que em va educar quan era un infant o a una lectura dels meus educadors de referència. Són experiències íntimes, que només em ve de gust compartir amb la gent que estimo, tot i que em reconec maldestre per fer-ho.
Vull un eclipsi de debò, sense intermediaris ni metadades, viscut a la manera que, en castellà, va definir Lope de Vega: anant i venint de les seves solituds, amb la sola companyia dels seus pensaments, a fi de poder estar amb ell mateix.
Aquest és l’eclipsi que estimo: el meu.
