No m’agrada la publicitat. Com a bon jubilat, estic acostumat a rebre’n de tota mena. Bancs, mútues, asseguradores, serveis, clíniques diverses, m’ofereixen pròtesis de tota mena que prometen convertir-me en un jubilat feliç, rialler, familiar i, sobretot, que sembli més jove del que soc. Reconec que m’agradaria ser un jubilat com els dels anuncis. He de dir que no en conec cap. No dec anar als llocs adients. Les noves agències de publicitat, anomenades -per dissimular- xarxes socials, han augmentat el camp de les possibilitats publicitàries. I n’han abaratit els costos pels anunciants. I han elevat en molts exponents els guanys dels publicistes. Això no només perquè el pastís és més gros, sinó perquè són molts menys a menjar.
El grup de WhatsApp i el senyor de l’anunci
A banda d’aquesta declaració de principi i de principis, soc soci d’una associació que treballa per la independència de Catalunya. Una de les maneres de passar-se informació és a través d’un grup de WhatsApp, que, com tothom sap, és una empresa del senyor Mark Zuckerberg. Si més no, ell hi posa la cara. És un peatge que assumeixo, amb una certa dosi de desgana. Avui dia, per ser un animal polític i social com volia Aristòtil, en comptes de passejar-se per l’àgora, cal treure el cap a les xarxes. La desgana és l’únic instrument de què disposo per fer palesa la meva protesta pel camí en què l’animal a seques, que també som nosaltres (ho vulgui o no el senyor Aristòtil) hem decidit emprendre pel nostre futur. Com tothom sap, el futur és allò que ens espera. I a alguns ens desespera.
En aquesta xarxa de què soc desganadament partícip, m’ha caigut una entrada que em porta a aquest reel (crec que en diuen així). Per si sou objectors de consciència, i no voleu clicar un enllaç que ja us dic que és publicitat pura, us n’explico el contingut.
Un senyor que va ser Míster Girona fa vint anys, i que ara és propietari de quatre clíniques privades de les comarques gironines, i que vol ser alcalde de Girona, em diu que els batlles i batllesses del país han de decidir si volen fer cas als seus partits o als seus votants. Bàsicament, és això: tots els partits independentistes i no independentistes menys el seu elegeixen candidats mesurant el seu nivell d’obediència al seu partit. Es veu que el seu ho fa pel fet d’haver sigut Mister Girona, o tenir un grup d’empreses repartit entre Lloret, Palamós i Sant Feliu de Guíxols que va facturar 5’4 milions d’euros el 2024, gràcies a les aliances teixides amb desenes de mútues i asseguradores.
Aquest home, a més, havia afirmat ser feminista perquè tot el dia pensava en les dones. I ha catalanitzat el seu nom fa quatre dies, quan ha decidit que vol aplicar el seu èxit civil a la Girona tres vegades immortal. Agraeixo al senyor Google el seu paper de confident. Jo no el conec aquest home, i potser és una bellíssima persona. I reconec que la imatge que me n’he fet només és vàlida per mi. Jo, que soc molt innocent tot i la meva edat, creia que els candidats i candidates s’havien de definir per la seva voluntat i capacitat de servei públic! Va ser Mateu qui va escriure que els reconeixeríem per les seves obres. I no es referia als constructors, sinó als falsos profetes!
Potser sí que ha caigut del cavall! A Sant Pau li va passar! És un principi científic reconegut: allò que ha passat una vegada es pot repetir. Però jo encara crec que els servidors públics -inclosos els polítics- es defineixen pel fet de servir els interessos públics, i perdoneu la tautologia. La intel·ligència artificial segurament dirà que qualsevol guineu benintencionada pot vetllar el galliner a fi que no vingui cap guineu malintencionada. Però la intel·ligència de tota la vida no ho recomana pas.
Jo no hauria vist aquest anunci, i m’hauria estalviat aquesta entrada, si no hagués rebut aquest anunci sense avisar en un xat en què, fonamentalment, rebo informacions del món independentista i les comparteixo amb els companys i companyes. Ho deploro.
Independència i partits, independentistes inclosos
Com haureu deduït, soc soci de l’Assemblea Nacional Catalana. Recentment, el digital Vilaweb ha entrevistat el seu president. El periodista, que segueixo i valoro molt, semblava entestat a obtenir del president un posicionament polític fonamentat en la relació amb els partits polítics, sobretot en el tema que està de moda i ho estarà fins que l’extrema dreta catalana obtingui uns bons resultats electorals. Des del 2017 he multiplicat la meva implicació en les activitats de l’Assemblea, perquè estic convençut de dues coses: estigui o no d’acord amb el 100% dels posicionaments de l’ANC, necessitem una eina política de país, transversal, generosa i, sobretot, eficaç.
Per això he de dir que m’ha agradat la manera que el president de l’ANC ha esquivat totes les preguntes que feien referència a les diferències i semblances de l’entitat amb els partits. Valoro sobre manera aquest comportament estanc, que alguns en diuen cordó sanitari. No em fa res reconèixer que en privat jo en dic condó sanitari. Com es pot llegir a l’entrevista, el context en què ens movem és el d’una democràcia que ens agradaria que fos molt més avançada i més participativa que no pas la que tenim. Voldríem que els representants polítics tinguessin un lligam amb els electors molt més gran, que hi hagués un respecte i un compromís molt més gran amb els drets humans.
Com deia en una entrada molt recent, crec que els partits viuen en un pis diferent dels llocs on vivim la gent normal. Cal acceptar-ho, i deixar-los que s’equivoquin sols. Els activistes de carrer no podem permetre’ns el luxe de pensar que la nostra manera de ser útils al país és passar-nos el dia criticant els inútils i posant els dits a les nafres de la desunió, de les que els partits -i només ells- haurien de ser responsables. No els ajudem!
Passo dels partits fora dels quinze dies anteriors dels dies d’elecció. És el mateix tracte que els partits em dispensen a mi!
