Dalt i baix. Déus i polítics. Poderosos. Daltabaix.
Fa anys vaig veure per la televisió una versió de la BBC de l’òpera L’incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi. L’argument d’aquesta peça és senzill: tres o quatre divinitats discuteixen entre elles sobre quina té més poder o ascendència sobre els homes. La que guanya és indiferent. Perquè la posada en escena que em va impactar deixava clar que era indiferent quin déu tenia més ascendència sobre les pobres persones humanes. El resultat final era que les divinitats tenen totes poder sobre els mortals.
La posada en escena en qüestió era brutalment efectiva: al fons de l’escenari una mena d’entresolat on els déus i les deesses contemplen, i de vegades dirigeixen, els actes dels humans, terribles: a l’escena, Neró fa matar la seva dona, es casa amb una cortesana ambiciosa, fa matar un savi ple de bondat,… una carnisseria, vaja. Mentrestant, els déus, dalt del seu balcó s’ho miren entremaliats, discutint només sobre la seva juguesca particular.
També fa anys em vaig formar en dialèctica revolucionària, perquè em semblava que la revolució era l’única possibilitat per evitar el col·lapse del sistema. Encara ho penso, però ara ho faig des d’un escepticisme pessimista que em deixa en la trista condició d’element humà obligat a mirar-s’ho tot des del marge, incapacitat per imaginar futurs feliços.
Aleshores, innocentment, jo ordenava rics i pobres de dreta a esquerra, tai i com m’havien adoctrinat els manuals. Potser aleshores era així, no ho sé. Aleshores també em creia que la democràcia ens portaria a un escenari on els polítics —i sobretot els governants— serien representants dels que els escollien. Això excloïa, de fet, que cabés en cap cap la idea de la política professional, del senyor o senyora que s’hi comença a dedicar des de la pubertat i se’n jubila o se’n mor quan ja no s’aguanta els pets.
No cal ser massa llest per mirar els diaris i les notícies ara (si és que queda algú amb fetge per fer-ho) per adonar-se que aquestes idees juvenils meves, per benintencionades que fossin, topaven amb alguna mena de realitat superior. Aquesta realitat, elaborada des de les golfes dels déus, que fa que avui en dia no es pugui afirmar amb dos dits de front o quatre grams de seny que els polítics —governants inclosos— ens representen.
Els polítics, o els definidors dels consensos retòrics que ens movem, han decidit que els mortals comuns no necessitem informació, sinó pastilles d’informació. També han decidit les pastilles que hem de prendre. I han ridiculitzat les ideologies que semblava que els havien de singularitzar. Ara les ideologies són marques, i res més.
Els resultats són evidents: els polítics es barallen en eternes i misèrrimes baralles, que substitueixen els temes reals de debat per les ombres que els han de substituir. Com al mite de la Caverna, però en cínic, com si diguéssim. En aquesta presó de l’estupidesa en què s’ha convertit la caverna política no hi ha dretes ni esquerres, vist que tots han coincidit en un consens que ens determina, i no deixa espai per cap consens alternatiu: el sistema, com les bicicletes, no pot aturar-se, perquè prendríem mal.
No hi ha dretes ni esquerres, deia, a risc que algun motivat em talli la llengua. Hi ha dalt i baix, com a l’Incoronazione que vaig veure fa molts anys. I dalt, rient juganers i juganeres, substituint els déus, els polítics contemplen les misèries dels humans. Qui dia passa anys empeny. Junts, tots, coincidint que no pot ser que el sistema s’aturi. Mirant d’evitar que es noti que darrere d’aquest escenari, i a un altre sostremort, els poderosos de debò, riuen mirant les contorsions dels polítics, confiats i segurs com estan que, des de la dreta o des de l’esquerra ningú no els tossirà a la cara. Els rics potser cada vegada són menys, però cada vegada tenen més.
La revolució és el daltabaix.
