Contingut
Regredior, un punt de vista apocalíptic
Enguany fa seixanta anys que Umberto Eco, amb trenta-dos anys, va publicar Apocalíptics i integrats, que dibuixava algunes perspectives sobre la cultura de masses, aquell fenomen que va revolucionar el món, i que tant ens explica. La tesi del llibre no tenia massa de nova, però posava al dia en el context dels convulsos -i enyorats- anys seixanta la qüestió de l’acarament entre l’espècie humana i el seu propi destí. Els pensadors i economistes d’avui que preconitzen el decreixement venen a ser els apocalíptics d’Eco: condemnen el progrés i demanen un regrés: regredior.
Eco posa en relleu que en la història sempre han conviscut i s’han barallat dues maneres de veure el futur de l’espècie: la dels que tenen fe en la capacitat humana de millorar i els que tenen la certesa que, en el context de les coses vives, la humanitat és una plaga com una altra. Posava al dia el debat actualitzat entre els partidaris de Rousseau i els de Hobbes, el gronxador que dirigeix els cicles de la història
Com qualsevol dictadura, la Unió Soviètica va generar una munió d’acudits. Per exemple, en corria un que deia:
Es troben dos individus i un pregunta: “Què és el comunisme?“. L’altre contesta: “Ja deia Marx que és l’horitzó radiant de la Humanitat“. El primer insisteix: “I què és l’horitzó?“. “És la línia imaginària que més s’allunya com més t’hi acostes.“
De l’acudit, i del fracàs de l’experiència soviètica, se’n desprèn una idea: el futur no es dissenya, no és el resultat de cap voluntat, i és el resultat inevitable de totes les voluntats interactuant. El futur passa i arriba. Això pensa un apocalíptic. I per això estima la paraula regredior . Perquè el passat genera certeses, i la certesa -la seguretat- és un component de la fórmula benestar.
El futur és un miratge
Si el futur no es pot crear, perquè és impossible preveure el funcionament de totes les voluntats, aleshores el progrés no té sentit. El progrés no és el motor que fa avençar la història, sinó el resultat de totes les voluntats que juguen a fer-lo. Aquí neix l’interès per controlar la voluntat dels homes i de les dones per part de tothom que vol dirigir el progrés, sigui des del poder, de la creació, dels recursos o de les idees.
Per a un apocalíptic, el futur no és res més que allò que hi ha al final del camí, inabastable i eteri, fora de l’abast del tacte ni de cap altre sentit. Els sentits només funcionen en el present. El record els pot evocar des de l’experiència passada, però no poden tenir cap relació amb el que encara està per arribar.
L’integrat afirma tenir confiança en el progrés, en la capacitat de l’espècie humana per anar construint presents millors sense aturador. Apel·la a la intel·ligència i a la raó com a mètodes per anar cap al futur. Usa aquestes facultats per justificar el seu optimisme històric. I manipula les voluntats per aconseguir milers de voluntats individuals arrenglerades amb el seu optimisme històric.
Per a un apocalíptic, només hi ha dues formes de futur desitjable: el regrés al passat o l’harakiri de l’espècie.