Apocalipsi i aletheia

Apocalipsi, un signe dels temps. De tots els temps, perquè d’apocalíptics, n’hi ha hagut tota la vida. Revelen el futur, l’anticipen. I sempre hi ha qui els segueix.

Des d’Heràclit, a la natura li agrada amagar-se, com a la veritat. Les dues s’estan darrere d’una cortina, que espera ser oberta per la persona sàvia, per a què la veritat i la natura es mostrin, nues a la mirada de les persones que no ho són, de sàvies. Les persones, diguem-ne per entendre’ns, normals. Per definir aquesta funció pròpia de la saviesa van fer servir la paraula aletheia, que vol dir això: desvetllament, desocultament.

Segons aquest esquema, heredat de Grècia, l’apocalipsi és propi de profetes, i l’aletheia és l’objectiu màxim dels filòsofs.

Bertrand Russell va explicar que la filosofia és el conjunt de coses que l’home ignora, però sobre les quals especula. La ciència seria el conjunt de coses que l’home sap. A aquesta ciència s’hi arriba, primer de tot, amb l’especulació. Per això hi ha un corrent de temes que passen constantment de la filosofia a la ciència, a través de l’especulació, que acaba generant certeses. La història del coneixement demostra que aquestes preteses certeses són, en realitat, dubtes o convencions assumides per un determinat col·lectiu. Fins i tot quan parlem de fe i raó, els extrems es toquen.

En un context ideal, l’aletheia hauria de precedir l’apocalipsi. Es tractaria que les persones sàvies destapessin la veritat descorrent la cortina darrere de la qual a la veritat li agrada amagar-se. Després, el profeta, que idealment seria el mateix savi, la revelaria a les persones que no són ni sàvies ni profetes. En el context actual, els tentacles de la cultura de masses impossibiliten aquest procés.

La societat de l’antropocè es fonamenta en un axioma fangós, difícilment demostrable i capritxós. L’espècie humana és un actor tan privilegiat en l’escenari de la natura que la pot modificar i dominar al seu capritx. Això ve a dir. De manera que els savis i profetes han estat substituïts per propagandistes de la capacitat humana quasi divina de modificar la natura per als seus fins. O per als fins de qui treu beneficis d’aquestes modificacions.

En una entrada anterior, que definia un dels propòsits d’aquesta web, vam parlar del necessari retorn a la cruïlla del coneixement on, en frase popular, vam perdre el món de vista. Això també es justifica sobre una mirada apocalíptica sobre les arrels del propi coneixement.

Umberto Eco va dir que preferia llegir textos medievals, perquè li donaven una visió directa de l’Edat Mitjana, que ell podia assumir com a pròpia. Del present, afegia, només en sabem el que ens diuen les pantalles de televisió. Ho deia als anys seixanta. Ara podeu afegir el fet que la veritat inventada es difon a través de l’adulteració dels mitjans de comunicació, que han passat a ser gasetes propagandistes d’un progrés que inventa necessitats supèrflues, i que estimula un consum d’intranscendències que fan créixer les necessitats predissenyades de la mateixa manera que ens allunya de la veritat essencial: som món. No els amos del món.