1 m. [TRA] Nau abandonada que sura a flor d’aigua.
2 m. [HIH] [HIA] Restes d’un vaixell naufragat o del que contenia.
(https://dlc.iec.cat/Results?EntradaText=derelicte&operEntrada=0)
En el meu món el pare, en Julià, no hi era. En Julià era un senyor que era allà. Era, segur, molt injust, però jo el veia així, tot i que la seva obligació havia de ser la de fe-me de pare. Hi havia dues coses que li impedien: la seva feina, i els seus […]
La mort de la mare Llegeix més »
Després de néixer, hi ha uns anys que els records es centren en els objectes. Hi ha l’estora que ara presideix el meu retir, com si fos un tapís, el meu Tapís de la Creació personal. L’estora estava a la sala d’estar del pis del carrer del Bruc, que havia canviat molt des de que
Abans de la mort de la mare Llegeix més »
Recordo el dia del meu naixement. Encara sembla més impossible si tenim en compte que mai ningú me n’ha parlat. I el fet que aquest fet sigui el primer record que vull esborrar encara ho fa tot més absurd. Recordo el dia del meu naixement, perquè vaig néixer en la cruïlla mateixa de contextos diferents.
El naixement de l’Ernest Llegeix més »
Em dic Ernest Ribes i Pi. Acabo de destrossar l’espai on era. La meva llodriguera. Hi tenia dos bestioles dissecades, i uns quants vaixells en miniatura. I ara estic assegut al secreter que va ser de la meva mare, on acabo de trobar la segona part del seu diari. Explica els dies finals de la
Ara que sóc vell (1) Llegeix més »
El riu és una metàfora de tot. Del canvi. de la distància. De la comunicació i de la incomunicació. Lo riu és vida, criden per defensar-lo. Tot al Derelicte serà fill del riu i del somni. Quan l’Ernest escriu ho fa des de Batea, espai fronterer lligat a la batalla de l’Ebre, i a un
El riu és una metàfora Llegeix més »
No sé com va sortir la idea. Va ser, això sí, fa molts anys. Més de vint. Crec que primer va ser la imatge d’un home amb un abric davant d’una tomba en un cementiri petit. La vaig anotar, però no conservo la nota. Es titulava, això ho recordo, L’home de l’abric. Aquella escena obria
Derelicte: la idea Llegeix més »
16 de febrer del 1948. Avui s’ha mort la mama. Fa setanta anys. No hi ha ningú. Només el que queda de mi. De mi fa setanta-nou anys, si més no oficialment. L’única feina dels estats és contar les persones que neixen i les que es moren. Per això porten els registres. Però els estats
Un altre principi Llegeix més »
Diuen que la vida és allò que passa quan no fas plans. Però… com es poden fer plans si no coneixes les circumstàncies més elementals del que consideres la teva vida? Puc certificar que és impossible. Per això jo no he fet gaires plans, però tampoc he pogut viure gaire, tot i la meva edat
