Fragments

16 de febrer del 1948. Avui s’ha mort la mama. Fa setanta anys. No hi ha ningú. Només el que queda de mi. De mi fa setanta-nou anys, si més no oficialment. L’única feina dels estats és contar les persones que neixen i les que es moren. Per això porten els registres. Però els estats

Diuen que la vida és allò que passa quan no fas plans. Però… com es poden fer plans si no coneixes les circumstàncies més elementals del que consideres la teva vida? Puc certificar que és impossible. Per això jo no he fet gaires plans, però tampoc he pogut viure gaire, tot i la meva edat

Recordo el dia del meu naixement. Encara sembla més impossible si tenim en compte que mai ningú me n’ha parlat. I el fet que aquest fet sigui el primer record que vull esborrar encara ho fa tot més absurd. Recordo el dia del meu naixement, perquè vaig néixer en la cruïlla mateixa de contextos diferents.

Després de néixer, hi ha uns anys que els records es centren en els objectes. Hi ha l’estora que ara presideix el meu retir, com si fos un tapís, el meu Tapís de la Creació personal. L’estora estava a la sala d’estar del pis del carrer del Bruc, que havia canviat molt des de que

En el meu món el pare, en Julià, no hi era. En Julià era un senyor que era allà. Era, segur, molt injust, però jo el veia així, tot i que la seva obligació havia de ser la de fe-me de pare. Hi havia dues coses que li impedien: la seva feina, i els seus