Categoria: Derelicte

TS Eliot i els derelictes em remet a un poema de Four quartets, a un recital magistral de Ralph Fiennes i a una traducció de l’Àlex Susanna. TS Eliot i els derelictes No goso parlar de TS Eliot, perquè tinc por que se’m trenqui a les mans. No pas perquè sigui fràgil, sinó perquè sóc maldestre parlant de conceptes abstractes. No vull acabar com el calamar de Gabriel Ferrater, mort perquè es va deixar temptar per l’inefable. I sí, per Llegeix +

La realitat era la vida, i tot semblava senzill mentre només n’hi havia una. La relació entre vides i realitats era unívoca: a cada vida corresponia una realitat. En la mesura que la intel·ligència allunyava l’espècie humana de la simplicitat animal, la imaginació va permetre que les vides es multipliquessin, i, en conseqüència, també ho fessin les identitats. Des del moment en què neix aquesta complexitat, l’espècie humana va començar a plantejar-se de què anava això de la identitat. Què Llegeix +

Tot comença en una idea. Al principi era el Verb, i el Verb era Déu, per exemple. Després de la idea ve el procés, i durant el procés es fan anades i vingudes constants, i la idea es desdibuixa, fins a fer-se irrecognoscible fins i tot pel mateix autor. Si mantenir-se fidel a la idea és important per l’autor o l’autora, és millor guardar-la en un lloc segur. Sé de què parlo, perquè fa molts anys que arrossego les idees Llegeix +

No sé com va sortir la idea. Va ser, això sí, fa molts anys. Més de vint. Crec que primer va ser la imatge d’un home amb un abric davant d’una tomba en un cementiri petit. La vaig anotar, però no conservo la nota. Es titulava, això ho recordo, L’home de l’abric. Aquella escena obria i tancava el llibre que no va ser escrit. L’home de l’abric s’acostava a descobrir qui havia estat ell mateix tota la seva vida, i Llegeix +