Totes les grans obres (i precisament perquè ho són) contenen alguna cosa d’incomplerta, (Milan Kundera, El arte de la novela) / Pàg. 11
No hi ha res que delati un escriptor sense experiència que el fet que es transparentin en les seves obres l’estructura i els seus recursos narratius. És com veure.li el truc a un mag. / Pàg. 16
La tècnica està al servei de la historia i no la història al servei de la tècnica, sobre tot si parlem de narrativa i, més encara, si parlem de novel·la, que és allò més allunyat d’una ciència exacta que conec. / Pàg. 17
En aquest sentit, ve molt al cas aquesta frase de Georges Perec: “El clàssic que escriu una tragèdia observant un seguit de regles que coneix és més lliure que el poeta que escriu allò que li passa pel cap i és esclau d’unes regles que ignora”. / Pàg. 19
Una història o un personatge és versemblant quan es desenvolupa en coherència amb les regles que tu mateix has inventat per a ells. Quan escrius una novel·la signes un contracte amb el lector. Tu li proposes un joc, amb unes regles, les teves, i, si continua llegint, vol dir que les accepta, / Pàg. 20
L’estructura ha de ser un document per començar a treballar i no un full de ruta que ens obsessionem a seguir, perquè aleshores deixarà de ser una eina per convertir-se en una camisa de força. / Pàg. 29
De manera que, per oferir una imatge senzilla, es tracta d’una nina matrioshka:
a) El tema general o els temes es desenvolupen en l’argument.
b) L’argument es desenvolupa en la trama.
c) La trama o estratègia narrativa es desenvolupa en la narració. / Pàg. 33
El lector llegeix la novel·la o el conte, percep la trama, dedueix l’argument i interpreta els temes. En el procés creatiu, l’escriptor concep el tema, desenvolupa l’argument (que serà la metàfora del tema), dissenya la trama i, finalment, escriu la història. / Pàg. 33
Al segle XX es produeix una “interiorització de la trama” a nivell temporal: existeix un temps intern del personatge més enllà de la història, que ajudarà a trencar amb la linealitat de la novel·la realista. / Pg. 51
Recordem que totes les subtrames aportaran contingut i cabal a la trama principal, com si fossin afluents abocant a un gran riu. / Pg. 61
Jo prefereixo diferenciar entre l’articulació de la trama (l’esquelet de la novel·la compost per parts, capítols, escenes, paginació) i els elements de construcció de la trama (els òrgans d’aquest cos: veu, descripció, acció i reflexió). Tot això constitueix aquest organisme viu que és la novel·la i qualsevol bona novel·la troba la manera d’harmonitzar l’acció, la veu, la descripció i la reflexió. Es tracta d’aprendre a equalitzar aquests quatre elements perquè amb ells teixirem la trama. I que l’articulem de manera que el lector tingui “estacions d’aturada” que li permetin recapitular, descansar, reflexionar i li proporcionem el ritme desitjat de lectura: vertiginós o assossegat , això és igual, mentre sigui el perfecte per a la nostra història”. / Pg. 71
L’escena és una unitat narrativa en què passa alguna cosa i la història avença. Cada escena ha de ser important perquè és un esglaó que el lector ha de pujar i li estem demanant un esforç. Més val que si la nostra història té tants esglaons com una piràmide asteca, allò que descobreixi el lector exhaust valgui la pena. / Pg. 74
Si adoptem la nomenclatura musical de Kundera a “El arte de la novela”, una part seria un movimentdins d’una composició musical, i els capítols serien els compassos. Aquests compassos podrien ser curts, llargs o d’una durada irregular: “Això ens porta a la qüestió del tempo, Cadascuna de les parts de les meves novel·les podria portar una indicació musical: moderato, presto, adagio, etzètera) [Kundera, 1986, pg. 27] / Pg. 75
Crec que en aquest fragment, Auster ens deixa un catàleg de grans lliçons, volent o sense voler que podem extreure: “construir una imatge sobre la base d’uns quants suggeriments”, “distingir allò superflu d’allò essencial”, “no esgotar amb llargs catàlegs sinó fer-li veure el món per ell mateix”, “no donar res per sabut”, “no enfosquir, o enterrar el lector sota un allau de subtileses”, mirar l’objecte de la nostra descripció com si el veiéssim per primera vegada”, “no és una qüestió de quantitat de paraules, sinó d’enfocament”. Per mi, una gran metàfora sobre l’art de descriure: el lector és el nostre cec i nosaltres serem els seus ulls. [Auster, El Palau de la lluna, 1989, pg. 68] / pg. 81
El monòleg frena l’acció, però no la trama, De fet, i com convé recordar, hi ha novel·les senceres escrites en forma de monòleg i la seva trama flueix amb el flux del pensament del narrador i protagonista. / Pg. 100
Joyce va dir en un atac de narcisisme que havia escrit l’Ulisses “per tenir entretinguts els crítics cent anys més”. I no es va quedar curt en els seus càlculs. Li segueixen donant voltes i només queden quatre anys per commemorar el seu centenari. / Pg. 101
No passa res si una novel·la és reflexiva o introspectiva. La novel·la contemporània està protagonitzada per la reflexió. Però per què aquesta no es desmarqui de la trama i no paralitzi la història, la reflexió ha de sorgir per un element desencadenant: alguna cosa que el personatge ve o escolta. D’aquesta manera alimentarà la trama en comptes de fagocitar-la / Pg. 104
Crec que va ser aleshores quan em vaig adonar que em sentiria més lliure escrivint una novel·la sobre un fet periodístic real, de denúncia, que si ho feia des de les pàgines d’un diari. La matèria prima és la mateixa però el processat és diferent. I l’impacte? Segons el meu col·lega Javier Reverte la mobilització de les conciències era més gran des d’un llibre. Suposo que perquè vius més temps amb ell i, per tant, amb els personatges. Perquè et dona temps per sentir empatia amb ells. / Pg. 117
Per tant, siguin quins siguin els suports, la paraula com a eina per contar i tramar una història segueix tenint vigència en un llibre en paper. I vosaltres, si esteu llegint aquest llibre, sou els encarregats de mantenir-la viva, sense que importi ni la forma que adopti o el suposrt. Jo sóc més propensa a pensar que, de la mateixa manera que no van desaparèixer el llibre, la ràdio o el cinema amb l’aparició de la televisió o el cinema a casa -i apocalíptics malastrucs no en van faltar-, la nostra feina com a narradors continuarà sent en essència la mateixa, encara que apareguin nous suports en el futur: descobrir una bona història com qui troba or en un riu, i explicar-la al lector teixint-li una trama com més efectiva millor, com si li expliquéssim d’adults aquell conte d’abans de dormir. / Pg. 120