La realitat era la vida, i tot semblava senzill mentre només n’hi havia una. La relació entre vides i realitats era unívoca: a cada vida corresponia una realitat. En la mesura que la intel·ligència allunyava l’espècie humana de la simplicitat animal, la imaginació va permetre que les vides es multipliquessin, i, en conseqüència, també ho fessin les identitats.
Des del moment en què neix aquesta complexitat, l’espècie humana va començar a plantejar-se de què anava això de la identitat. Què és allò que fa que jo sigui jo? El nom? La filiació? El país d’origen? La llengua? Allò que crec que soc? Allò que pensen els altres? Totes aquestes preguntes es poden resumir en una, què de fet és la mare de totes les preguntes: qui soc jo?
L’escriptura, i la seva manifestació literària, ha agafat com a missió fonamental, entre d’altres, la d’acostar-se a la resposta a aquesta pregunta. A la literatura sobre la identitat l’escriptor és pregunta qui és, i, llegint-lo, el lector busca pistes que l’aproximin a saber qui és ell mateix, no només l’autor que és a la base de l’experiment comunicatiu. Perquè d’això va també l’escriptura: de comunicació.
Quan vaig començar a pensar en Derelicte, el personatge protagonista havia de ser això: algú que no sap qui és. En anar definint-lo, em va sortir l’Ernest, un personatge que, efectivament no sabia qui era, però que creia saber-ho. És la vida, la seva història, que el posa a prova allà on més mal li fa. El posa en dubte a ell mateix, sencer.
La realitat, les realitats que conviuen en l’Ernest, posen a prova tot allò que ell sap d’ell mateix, i la resposta que se li manifesta com un malson és demolidora: si tota la vida he cregut saber qui era, i ara resulta que no ho sabia, tot allò que he viscut s’ha construït sobre una base falsa, no he viscut la meva vida. I, per tant, la meva vida és una estafa.
L’Ernest es diu Ernest, perquè des de Wilde tots sabem que és important dir-se’n. La comèdia de Wilde juga amb el doble sentit de les paraules earnest (honest) i Ernest, el nom propi. L’Ernest de Derelicte cavalca a través de diverses identitats en les quals el nom només és un símptoma.
Derelicte no és una novel·la d’un personatge que busca saber qui és, sinó la d’algú que es topa de cap en una realitat molt dura: està cap al final de la seva vida, i ja no té temps de saber qui és de debò.
Al voltant d’aquesta realitat es construeixen totes les altres: les que l’Ernest ha viscut sense saber qui era, però amb una sospita latent que li embrutava la mirada: hi ha alguna cosa que no funciona, que no quadra.
Derelicte és, per tant, la història d’una persona que no és la que es pensava que era, i que viu el final de la seva vida pensant que, per ell, viure ha sigut una estafa.