16 de febrer del 1948. Avui s’ha mort la mama. Fa setanta anys. No hi ha ningú. Només el que queda de mi. De mi fa setanta-nou anys, si més no oficialment. L’única feina dels estats és contar les persones que neixen i les que es moren. Per això porten els registres. Però els estats
Un altre principi Llegeix l'entrada »
Diuen que la vida és allò que passa quan no fas plans. Però… com es poden fer plans si no coneixes les circumstàncies més elementals del que consideres la teva vida? Puc certificar que és impossible. Per això jo no he fet gaires plans, però tampoc he pogut viure gaire, tot i la meva edat
Un principi Llegeix l'entrada »
En el meu món el pare, en Julià, no hi era. En Julià era un senyor que era allà. Era, segur, molt injust, però jo el veia així, tot i que la seva obligació havia de ser la de fe-me de pare. Hi havia dues coses que li impedien: la seva feina, i els seus
La mort de la mare Llegeix l'entrada »
Després de néixer, hi ha uns anys que els records es centren en els objectes. Hi ha l’estora que ara presideix el meu retir, com si fos un tapís, el meu Tapís de la Creació personal. L’estora estava a la sala d’estar del pis del carrer del Bruc, que havia canviat molt des de que
Abans de la mort de la mare Llegeix l'entrada »
Recordo el dia del meu naixement. Encara sembla més impossible si tenim en compte que mai ningú me n’ha parlat. I el fet que aquest fet sigui el primer record que vull esborrar encara ho fa tot més absurd. Recordo el dia del meu naixement, perquè vaig néixer en la cruïlla mateixa de contextos diferents.
El naixement de l’Ernest Llegeix l'entrada »
No m’agrada la publicitat. Com a bon jubilat, estic acostumat a rebre’n de tota mena. Bancs, mútues, asseguradores, serveis, clíniques diverses, m’ofereixen pròtesis de tota mena que prometen convertir-me en un jubilat feliç, rialler, familiar i, sobretot, que sembli més jove del que soc. Reconec que m’agradaria ser un jubilat com els dels anuncis. He
No m’agrada la publicitat Llegeix l'entrada »
Dalt i baix. Déus i polítics. Poderosos. Daltabaix. Fa anys vaig veure per la televisió una versió de la BBC de l’òpera L’incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi. L’argument d’aquesta peça és senzill: tres o quatre divinitats discuteixen entre elles sobre quina té més poder o ascendència sobre els homes. La que guanya és indiferent.
Dalt i baix Llegeix l'entrada »
Si continues llegint, accediràs a un text de prova sobre el que podria ser un començament de Derelicte (o un final, és clar!)
Ara que soc vell Llegeix l'entrada »
Jo estimo l’eclipsi. L’estimo a soles. És un fenomen que triga molt a passar. Tinc més de seixanta anys i no soc conscient d’haver-ne vist mai cap. El sol, la lluna i la meva mirada definiran una línia. La recta unirà tres punts en la seva distància més curta. El sol deixarà de bronzejar-me i,
Jo estimo l’eclipsi Llegeix l'entrada »
Ja no es parla de política. Si teniu una horeta lliure feu aquest exercici.Entreu a Youtube i mireu aquest vídeo. Encara que només sigui un trosset. Poseu atenció, això sí, si és que encara us en queda en un món on l’atenció és un valor a la baixa (perdoneu la publicitat que us sortirà i
Ja no es parla de política Llegeix l'entrada »
L’Ebre va néixer durant el Miocè, molt abans que existissin Reinosa, Cantàbria, Aragó o Catalunya. De fet, molt abans que existís cap antecessor de l’espècie humana assimilable a l’animal que coneixem actualment. El Miocè va passar fa 11 o 12 milions d’anys. El riu necessitaria molt d’aire per apagar espelmes el dia del seu aniversari,
L’Ebre va néixer durant el Miocè Llegeix l'entrada »
El riu és una metàfora de tot. Del canvi. de la distància. De la comunicació i de la incomunicació. Lo riu és vida, criden per defensar-lo. Tot al Derelicte serà fill del riu i del somni. Quan l’Ernest escriu ho fa des de Batea, espai fronterer lligat a la batalla de l’Ebre, i a un
El riu és una metàfora Llegeix l'entrada »
